14F: Gir a l’esquerra i majoria absoluta independentista en unes eleccions marcades per la pandèmia

La diada electoral del 14F va ser marcada per la pandèmia de la COVID-19 que ha portat a una abstenció rècord de 2.475.305 vots i una participació del 53,56%, 25,53 punts per sota de les anteriors eleccions del 2017. És interessant notar que l’abstenció és més alta en les zones amb més densitat urbana, on l’impacte de la pandèmia és més devastador. Tot i que aquest element complica l’anàlisi del resultat, hi ha unes tendències molt clares que es poden observar. La pandèmia no ha influenciat el vot només pel que fa a la dada de participació, sinó que també s’ha expressat en una clara radicalització a l’esquerra com a resposta a la crisi.


[Source]

Un clar gir a l’esquerra

El primer element a destacar és un evident gir a l’esquerra tant en el bloc independentista com en el bloc unionista. Els partits de l’esquerra sumen 57,86% dels vots (ERC, PSC, CUP, Comuns). Tot i que Junts és un partit de dretes, com indicava un estudi publicat per La Vanguardia, molts dels seus votants es consideren d’esquerres, un factor addicional a tenir en compte a l’hora d’interpretar els resultats. De manera general, podem dir que la majoria de la població catalana es considera d’esquerres, també com indicava l’estudi de la Vanguardia (80% dels catalans s’identifiquen d’esquerres). Tot això és fruit de la radicalització de les lluites del procés i ara de la crisi econòmica i l’emergència sanitària que colpegen més les famílies treballadores.

El PSC queda primer partit amb un 23% dels vots i 33 escons empatat amb ERC, arrasant al cinturó obrer metropolità. Quan la qüestió nacional queda en segon pla, la classe treballadora castellanoparlant contrària a la independència no “presta” el vot als partits de la dreta espanyolista, sinó que en aquest cas torna a votar el seu partit històric, relegant Cs a ser la setena força al parlament.

En el bloc independentista, hi ha el “sorpasso” d’ERC a Junts en vots i escons, respectivament 21,32% contra 20,08% i 33 a 32. El PDeCAT, amb una campanya en defensa de l’ordre i la propietat privada, finalment es queda fora del parlament amb 2,72%.

Per primera vegada la CUP supera en escons els Comuns 9 a 8, empatant gairebé en percentatge de vot amb 7% cadascú. Els Comuns d’ECP aguanten, mantenint el seu pes dins de les forces de la coalició de govern de l’Estat.

Una victòria aclaparadora de l’independentisme: majoria absoluta d’escons i vots

El segon element, i no per importància, és que l’independentisme amplia la seva majoria absoluta de 72 a 74 escons, i per primera vegada supera el 50% dels vots amb 50,8%. És important notar que amb aquest nivell d’abstenció no es pot sobrevalorar aquesta dada, ja que l’electorat independentista sol ser més mobilitzat. Així i tot, demostra una forta resistència del moviment republicà no obstant la contínua i venjativa repressió per part de l’estat espanyol i la traïció de la seva direcció. Davant de la general covardia de la direcció petit burgesa de l’independentisme, els electors premien la línia de diàleg d’ERC i la seva tradició històrica davant de la buida demagògia de Junts, que, però manté una força determinant a l’hora de formar govern amb un percentatge de vot poc per sota dels republicans. El creixement d’ERC s’entén com a fruit de l’esgotament de la via més combativa per la independència i la consegüent confusió i frustració d’una part de l’electorat, que busca altres maneres d’assolir la república; també, i més important, la manca d’una clara alternativa a l’esquerra d’ERC que faci de pol d’atracció. ERC creix també als barris obrers del cinturó metropolità entre la classe treballadora castellanoparlant. La CUP, amb el 6,68%, més que dobla els seus escons passant de 4 a 9, sense però restar-ne a ERC i Junts i sense penetrar més en la classe treballadora del país.

La dreta al mínim històric i la irrupció de Vox

La dreta espanyolista suma el 17% del vot, el nivell més baix mai obtingut i cau de 40 a 20 diputats. Cs es desploma a favor del PSC a l’esquerra i de Vox a la dreta, amb una impressionant caiguda del 78,03% respecte al 2017. El PP també baixa al 3,84% perdent un 9,425%. L’element més destacat és la irrupció de Vox amb 11 diputats i el 7,68% que concentra el vot de la dreta més rància i franquista, obtenint millor resultats entre un sector lumpenitzat i els “cayetanos” pijos dels barris rics. El rebuig per l’entrada de Vox al parlament s’ha manifestat de seguida amb la convocatòria d’una manifestació l’endemà del vot.

La CUP: alhora un resultat absolut positiu i una ocasió perduda

Com ja hem esmentat, la CUP dobla la seva representació, obtenint un resultat molt positiu en termes absoluts amb 9 diputats que podran ser la veu de les lluites al parlament. El programa que presentava la CUP a les eleccions era potser el més radical en termes de política econòmica, però malauradament el programa no va ser el centre de la campanya. Una campanya que va començar malament, amb declaracions maldestres de la cap de llista Dolors Sabater i de dirigents destacats a favor d’una possible entrada al govern, que va suscitar l’esmena a la totalitat de la línia per part de la base. L’element evident és que la CUP no ha sabut encara aprofitar-se plenament de la crisi de la direcció petit burgesa del moviment republicà d’ERC i Junts, responsable d’haver traït l’1-O i les lluites en contra de les sentències del Procés. A molts barris i pobles obrers del cinturó industrial de Barcelona, la CUP encara és massa dèbil, demostrant que queda encara molta feina a fer. Allà on la CUP guanya i manté una forta hegemonia és entre el jovent, com a reflex de la radicalització creixent en el jovent del país.

Perspectives: que la crisi la paguin els rics!

Aquests comicis s’han celebrat en condicions extraordinàries, amb el TSJC forçant-ne la convocatòria en contra de l’opinió dels científics i els mateixos partits polítics, i també un esgotament pel bloqueig constant de la situació política que han causat una abstenció històrica. Malgrat això, es poden extreure algunes perspectives generals. Encara que el PSC d’Illa hagi guanyat les eleccions i que intentarà promocionar la seva via del “diàleg” amb ERC, les condicions objectives i el resultat general aboquen, al contrari, a una inestabilitat creixent. El règim del 78, tot i una contínua repressió i actitud venjativa amb els presos polítics, és incapaç de recuperar terreny a Catalunya. El fort rebuig cap a les institucions de l’estat franquista, responsables de la repressió de milers de militants republicans, combinat amb una radicalització en línies de classe pels efectes de la crisi econòmica més profunda de la història i de l’emergència sanitària, empeny els electors cada vegada més a l’esquerra.

Qualsevol govern que surti, amb Aragonès de president, haurà de gestionar la pandèmia i la crisi, amb pressions per part dels capitalistes per un costat i de la classe treballadora per l’altre. ERC intentarà fer malabarismes entre les classes, finalment descontentant tothom, tot i que inevitablement es decantarà per defensar els interessos de la propietat privada perquè no està disposat a posar fi al capitalisme. Intentarà dialogar amb el PSC-PSOE a la mesa de diàleg, en què no s’obtindrà res més que algunes fotos perquè l’estat espanyol no té cap intenció de compromís, ni sobre la qüestió dels presos polítics, ni molt menys sobre l’autodeterminació de Catalunya. És una recepta acabada per la lluita de classes i pel xoc amb el règim.

La CUP té davant seu una ocasió històrica. Ha de resistir qualsevol pressió a entrar al govern de la Generalitat i fer servir els seus 9 diputats per agitar el seu programa anticapitalista per respondre a la crisi i l’emergència sanitària en favor de la classe treballadora; com ja hem explicat abans, no es donen les condicions per entrar al govern, al contrari, seria un greu error. Només en clau antirepressiva pot facilitar la formació d’un govern independentista amb l’abstenció per passar de seguida a l’oposició, fent front únic sobre qüestions puntuals per emplaçar els Republicans a mantenir les seves promeses socials del programa i per lluitar per l’amnistia dels presos. Només mantenint una clara independència de classe podrà disputar la direcció del moviment republicà i enfortir-se en la lluita per fer pagar la crisi als capitalistes. Els marxistes hem de treballar en aquesta direcció.

Join Us

Join the International Marxist Tendency and help build a revolutionary organisation to participate in the struggle for socialism worldwide!

In order to join fill in this form and we will get back to you as soon as possible.