EUA: quins passos seguir en la mesura que el fuet de la reacció no aconsegueix esporuguir les masses?

S’està produint una escissió a les altes esferes de la societat estatunidenca sobre com gestionar el moviment de masses, en la mesura que la mà dura de Trump afegeix llenya al foc. Els treballadors estatunidencs no poden dependre de Trump ni tampoc de Biden – només de la seva pròpia força.


[Source]

Al llarg dels darrers dos anys, més afroamericans han mort assassinats en mans de la policia que soldats estatunidencs han mort en combat durant els darrers devuit anys. Més afroamericans han estat assassinats per la policia en tres anys que gent morí als atemptats de l’11 de setembre de 2011. Si combines això a una crisi econòmica devastadora i a la pandèmia, és fàcil comprendre per què s’ha arribat a un punt crític, que ha fet que la ràbia i la humiliació de segles vessi als carrers.

A començaments d’enguany, a l’esborrany de perspectives del 2020 per a la vinent Revolució Americana, vàrem escriure el següent:

«L’any 2008 va transformar profundament la consciència de milers de milions de persones. Els estrategs més seriosos del capital entenen i temen aquest fet. El baròmetre d’Edelman Trust realitzà una enquesta a 28 grans països i trobà que el 56% de la població creu que el capitalisme avui en dia produeix més mal que bé al món» – incloent al 47% dels estatunidencs.

«Les perspectives de risc polític global de Maplecroft concloïen que al llarg de l’any 2019, 47 països ‘havien presenciat un increment significatiu de les protestes, que s’havien intensificat durant el darrer trimestre’. Això representa el 25% dels països de tot el món. (…) ‘La resultant alteració a negocis, economies nacionals i a les inversions a tot el món ha tengut un cost de milers de milions de dòlars’. Amb una nova crisi econòmica a l’horitzó o que ja s’està començant a donar, podem esperar un descontentament encara més generalitzat el 2020 i més enllà. Les onades revolucionàries que s’estenen per Llatinoamèrica, Àfrica, l’Orient Mitjà, Àsia i Europa mateixa tendran un efecte inevitable sobre els EUA».

Aquesta perspectiva ha estat corroborada pels fets. En els darrers deu dies des de l’assassinat de George Floyd a Minneapolis, els Estats Units han estat sacsejats de dalt a baix per un moviment de proporcions sense precedents. El moviment ha estat elemental i orgànic i s’ha aixecat fermament contra la repressió brutal i encara més assassinats policials. Més de 200 ciutats han decretat tocs de queda i més de 20.000 guàrdies nacionals han estat desplegats a 28 estats.

L’establishment a la defensiva

El moviment d’àmbit nacional, que ha arribat a tots els racons del país – des dels grans centres urbans fins als somnolents pobles conservadors – ha posat l’establishment a la defensiva. S’han vist obligats a fer certes concessions, com ampliar els càrrecs als altres tres oficials involucrats en l’assassinat i ascendint les acusacions contra Chauvin i fins i tot han fet sortir públicament a l’expresident Barack Obama per tractar de calmar la situació.

Però l’actual president només ha afegit més llenya al foc, declarant bíblia en mà: «Si una ciutat o estat es nega a prendre accions necessàries per defensar la vida i la propietat dels seus residents, llavors desplegaré l’exèrcit dels Estats Units i els resoldré el problema de forma ràpida». Tot això després que manifestants pacífics fossin dispersats amb gasos lacrimògens i cops de porra com a foto de portada als mitjans de comunicació.

La repressió policial, tanmateix, no ha estat capaç de dissoldre el moviment. A Louisville, Kentucky, la policia va abatre a trets un altre home negre desarmat, David McAtee. Els policies varen al·legar que «creuaren foc» amb la multitud. Més tard es va revelar que els oficials havien apagat les seves càmeres corporals i que la seva història es contradiu amb la dels testimonis. Va ser un assassinat. Un altre.

Més de 9.000 persones han estat arrestades, la majoria d’elles només per manifestar-se. Ciutat rere ciutat, els manifestants han desafiat els tocs de queda. A Los Angeles, a Seattle, les masses criden: «No es veu cap aldarull aquí, per què anau equipats d’antiavalots?»

Totes les accions de Trump són una refracció del prisma de les eleccions presidencials de novembre. L’amenaça d’utilitzar l’exèrcit és un intent de jugar la carta de «llei i ordre», per erigir-se a si mateix com «dur», i retractar els demòcrates com «fluixos» davant dels «aldarulls vandàlics».

Però el seu joc és molt perillós. Desplegar l’exèrcit seria una aposta d’alt risc que podria marcar un punt de no retorn. Què passaria si els manifestants no es fessin enrere? Què passaria si les tropes es neguessin a disparar contra la multitud d’homes, dones i nins? I si obrissin foc, a quanta gent podrien matar abans que milions més s’unissin, l’exèrcit es trenqués en línies de classe i cada ambaixada estatunidenca del món fos incendiada?

Ja hi han hagut esdeveniments (reals o fingits) de confraternització entre oficials de policia i les masses. En un vídeo viral, un jove negre s’adreça als policies negres dient-los que, sense els seus uniformes, els rics i els seus propis caps els menyspreen. En un altre vídeo, es veu un oficial rompre a plorar i reemplaçat de la línia després de ser reprès per una jove negra que li suplica que s’agenolli».

El primer signe d’una revolució imminent són divisions en el si de la classe dominant, que ja no poden governar com abans. Els pals i pastanagues del boom de la postguerra s’han esvaït per complet i els pals repressius habituals estan perdent la seva efectivitat, deixant als capitalistes i els seus representants polítics desconcertats i enfrontats.

Hem vist molts exemples d’això, especialment des del 2016. Però l’actual convergència de factors, particularment explosiva, ha fet saltar pels aires aquestes divisions, deixant-les plenament exposades.

El desplegament de l’exèrcit – no la Guàrdia Nacional sinó l’exèrcit vertader – sota la Llei d’Insurrecció de 1807 podria fer sortir el tret pel mànec. Un empresari mediocre i artista fraudulent sense experiència militar, Trump es pensa que les forces armades són com una aixeta que es pot obrir i tancar a voluntat, una amenaça que serà obeïda i temuda sense cap qüestionament. Però els estrategs seriosos del Pentàgon saben que un pic es jugui la carta «d’enviar les tropes» – s’hauran quedat literalment sense cartes.

L’exèrcit dels Estats Units és essencialment l’única institució capitalista que encara manté un índex de valoració alt. Està compost principalment de germans, germanes, pares, mares, cosins, fills de persones ordinàries, etc., i és vist com un defensor heroic de la «llibertat estatunidenca». Però si aquest és emprat contra la població civil – una població que es pren «la llibertat de la tirania» molt seriosament – qui sap el que pot passar. Seria com declarar la guerra contra la població dels EUA – una guerra que no es pot garantir guanyar sense minar permanentment la seva habilitat de mantenir el seu domini.

Una editorial del Wall Street Journal ho explicava així:

“Pensam que seria un error, a pesar que el Sr. Trump té l’autoritat per fer-ho (…) En l’actual moment, la visió de tropes als carrers dels Estats Units serien més incendiàries que no pacificadores (…) Els soldats dels EUA estan entrenats pel combat contra enemics estrangers, no pel control d’avalots contra els estatunidencs. El risc de cometre errors seria elevat i el Sr. Trump assumiria la culpa d’un eventual vessament de sang durant enfrontaments entre civils i tropes (…)».

Temen, no només els «errors», sinó per l’impacte que tendria la matança de civils en mans de militars en acte de servei en l’opinió pública. També temen les conseqüències d’enviar soldats – molts d’ells reclutes amb una gran proporció de negres i llatins – per enfrontar-se a manifestants desarmats protestant contra els assassinats racistes policials.

S’han reportat casos per part d’associacions de veterans que alguns soldats actius i guardes nacionals s’oposen al seu desplegament en aquestes circumstàncies. Parafrasejant a un metge de la Guàrdia Nacional destinat a una línia d’infanteria: «No puc fer-ho. Només el fet de mirar el meu uniforme em fa sentir malalt de pensar que estic associat amb això, especialment després que [una unitat de la Guàrdia Nacional] disparessin a aquell home que tenia una paradeta de barbacoa [a Louisville, Kentucky]. Visc a Pennsilvània. Tenc molt present la massacre de la Universitat Estatal de Kent. No vull formar part d’això». El Military Times també va publicar un article sobre l’evolució de l’ambient de descontentament entre individus de les tropes que podrien ser utilitzats contra manifestants.

Divisions a la cúpula

El desplegament de l’exèrcit també podria provocar una profunda crisi constitucional, amb una escissió pública dins l’aparell de l’estat sobre la legalitat d’aplicar la Llei Insurreccional. Això és el motiu pel qual, d’ençà que Trump ha amenaçat de treure l’exèrcit al carrer hi ha hagut una resposta contundent per part de sectors de l’estat capitalista. No perquè siguin menys insensibles que en Trump, sinó més bé perquè temen que tal acció, més que esclafar el moviment i posar la situació «sota control», tengui l’efecte contrari. Tenen por que la constitució dels EUA quedi més soscavada del que ja ho està, atès que aquesta és el baluard del domini capitalista del país.

Un article de la CNN informava de l’oposició al Pentàgon al desplegament de les tropes: «Oficials de l’exèrcit han dit a la CNN que hi havia un profund i creixent malestar entre alguns al Pentàgon fins i tot abans que el president Donald Trump anunciés dilluns que està disposat a desplegar l’exèrcit per imposar l’ordre als Estats Units».

També intervengué l’exsecretari de Defensa de Trump, el «ca rabiós» Mattis, amb un article a The Atlantic en què descrigué Trump com una «amenaça a la constitució» i advocà de facto pel seu revocament: «Podem unir-nos sense ell, recorrent a les fortaleses inherents a la nostra societat civil. Això no serà fàcil, com s’ha demostrat aquests darrers dies, però ho devem als nostres conciutadans». Això és un altre fet sense precedents. Un marine retirat i un Exsectretari de Defensa cridant a la destitució del president!

L’expresident de l’Estat Major Conjunt, d’almirall retirat Mike Mullen, se sumà a aquells oposats a l’ús de l’exèrcit. A més, de manera mig encoberta, animà als soldats a desobeir ordres: «Confiï en la professionalitat dels nostres homes i dones uniformats. Serviran amb professionalitat i amb compassió. Obeïran ordres legals. Però tenc menys confiança en la sensatesa de les ordres donades per aquest comandant en cap».

John Allen, un general marine retirat de quatre estrelles, antic comandant de les forces armades estatunidenques a l’Afganistan i enviat especial presidencial per la Coalició Global per contrarestar el Daesh sota la presidència d’Obama, escrigué que les recents accions i amenaces de Trump «podrien ben bé marcar la fi de l’experiment estatunidenc». No oblidem que una de les raons de la revolució americana en primer lloc va ser per protestar la tirania de tenir tropes regulars estacionades a les ciutats de les colònies americanes.

Tot i que Trump i els seus fanàtics aduladors acusen els «extremistes esquerranistes» pel caos i han amenaçat de classificar el moviment «Antifa» com una organització terrorista domèstica, l’FBI ha conclòs que no existeix evidència de cap moviment organitzat «Antifa» – encara que han arrestat extremistes d’extrema dreta per planejar atemptats amb bomba.

Tota aquesta pressió conduí a un altre esdeveniment sense precedents, revelant un altre pic la magnitud de les divisions en el si de la classe dominant. L’actual Secretari de Defensa, Mark T. Esper, aparegué en públic dimecres oposant-se a l’aplicació de la Llei d’Insurrecció, contradient públicament al president. Això és un incident força significatiu, que mostra com l’estat capitalista compta amb certs mecanismes per controlar fins i tot al president més díscol. Però abans que s’acabés el dia es produí un altre gir dels esdeveniments.

El Washington Post informà que, mentre l’exèrcit planejava enviar a casa a soldats actius que havien estat desplegats a Washington DC., «el pla s’avortà dimecres després d’una reunió a la Casa Blanca en la que hi participà el Secretari de Defensa Mark T. Esper».

Hi ha una lluita sense quarter esgarrant la cúpula de la classe dominant i el seu aparell d’estat, fet que succeeix cada vegada i lloc en què emergeix un moviment de proporcions similars. Uns defensen que s’han de fer concessions per amainar el moviment, mentre que d’altres exigeixin que es tracti amb puny de ferro. Els primers argüeixen que la repressió només produirà una escalada del moviment. Els darrers diuen que mostrar feblesa és el que farà escalar el moviment. En aquestes alçades del desenvolupament de les protestes, tots tenen raó i s’equivoquen alhora.

No hem de desestimar l’abast, l’amplitud i la profunditat del moviment de masses que s’ha desenvolupat en les darreres dues setmanes. Això no és un país qualsevol. Aquest és la potència imperialista més gran que mai s’ha vist en aquest món, un país la classe dominant del qual ha atemorit gran part del món i dels seus habitants durant segles.

Les contradiccions surten a la superfície

El moviment és el resultat de l’acumulació de distints factors. En primer lloc, emergeix de l’experiència de la primera onada del moviment Black Lives Matter i de la comprensió que res fonamental ha canviat. A això hem d’afegir l’experiència del moviment Occupy de 2011, inspirat per la Primavera Àrab i la revolta de Wisconsin. També hi ha l’experiència de les campanyes de Bernie Sanders de 2016 i 2020, que radicalitzaren a una capa sencera de gent, sobretot joves, posant el socialisme en l’ordre del dia. La conclusió inevitable que molts han extret de la traïció de Sanders és que el camp electoral és estèril, empenyent-los al carrer.

Després també hi ha la gestió de la pandèmia de COVID-19, que ha posat en relleu l’autèntica naturalesa del sistema capitalista, en què el benefici d’uns van per davant de vides humanes – més de 100.000 vides fins al moment, per ser precisos. I per rematar, tenim la recessió més profunda que el capitalisme estatunidenc mai ha vist, que ha enviat a desenes de milions de persones a l’atur en només unes poques setmanes.

Les noves generacions, que són la força motriu del moviment, esdevingueren políticament conscients en l’època posterior a la crisi del 2008 i el rescat dels bancs. La seva experiència vital sencera ha estat marcada per crisi, incertesa i la mancança de cap perspectiva per un futur millor. No tenen res a perdre. Actualment no tenen cap alternativa. Aquesta ràbia desenfrenada és el que dona a l’actual moviment la seva il·limitada energia davant la brutal repressió.

En aquest punt, la revolta dels EUA té molt en comú amb els aixecaments d’octubre del 2019 a Xile, Catalunya, el Líban, etc. La generació de la crisi del 2008 està al capdavant de les revoltes que s’estenen com la pólvora arreu de tot el món i que començaren fins i tot abans de la pandèmia del COVID-19 i que s’intensificaran en el proper període.

Emperò no només és el jovent qui s’està qüestionant el sistema. Compten amb la simpatia d’una majoria de la població, fins i tot un gran percentatge de votants republicans. Una enquesta realitzada per Morning Consult el 31 de maig i 1 de juny mostrà que el «54% dels adults dels EUA – incloent el 69% dels demòcrates, 49% d’independents i el 39% dels republicans – donen suport a les protestes en resposta a la mort de George Floyd i altres afroamericans».

Encara més sorprenent, una enquesta independent publicada per Newsweek revela que la majoria dels estatunidencs – 54% – «creuen que l’incendiat de la comissaria de Minneapolis després de l’assassinat de George Floyd estava justificada».

En l’actualitat, el caràcter majorment espontani del moviment i la mancança d’una direcció nacional, programa o estratègia és la seva fortalesa, ja que fa més difícil que els demòcrates o liberals s’apropiïn d’ell. Però en un moment determinat, aquesta falta de claredat i objectius seran transformats en una feblesa potencialment fatal.

Per descomptat que, qualsevol moviment d’aquesta mida que duri més d’uns quants dies, comença a desenvolupar la seva pròpia direcció natural. Hi ha notícies de la creació de comitès veïnals a barris pobres de negres i llatins, començant per Minneapolis, l’epicentre del moviment. De cara a l’amenaça de la policia, saquejadors i milícies d’extrema-dreta, la gent s’ha començat a organitzar i defensar, en certs casos, armes en mà.

Una notícia dramàtica de Minneapolis descriu la situació: «vull que sapigueu que jo i els meus veïnats ens vàrem quedar fora fins que el cap ja no ens anava. Alguns es varen quedar tota la nit perquè la resta de nosaltres puguem descansar un poc. He de clarificar que ni la policia ni la Guàrdia Nacional no varen mantenir la seguretat al barri, sinó nosaltres. La policia no va respondre quan dos cotxes varen envestir una barricada, no varen prevenir que uns quants entrassin violentament dins el banc, els concessionaris de cotxes, el taller, sinó nosaltres. La policia no va perseguir als nacionalistes blancs i gent de fora de la ciutat fora del nostre barri, sinó nosaltres. La policia no se’n va encarregar d’atendre els veïnats vulnerables ni els va ajudar a arribar a casa, sinó nosaltres. La Guàrdia Nacional no va netejar el carrer, no va dur menjar on es necessitava, o recol·locar gent vulnerable a hotels, sinó nosaltres. Així que no atribuïu el mèrit de la seguretat a la presència militar a Minneapolis. Ni Walz (governador), Fey (batle) ni la guàrdia. El mèrit ha de ser per als veïnats i als membres de la comunitat que vetlen pels altres. És tens i imperfecte, però és millor que el que teníem abans».

Aquest és el camí. La generalització de comitès veïnals no només serviria com a eina d’autodefensa als barris obrers, sinó que també proveiria al moviment d’una estructura democràtica i obligada a donar comptes. Els comitès ja existents en forma embriogènica a distintes zones de Minneapolis haurien de coordinar-se a través d’una xarxa de delegats electes i revocables. La Federació del Treball de Minneapolis ha de mobilitzar als seus membres i destinar fins al seu darrer recurs per facilitar la coordinació d’aquests comitès al llarg de l’àrea metropolitana de Minneapolis-Saint Paul i més enllà.

Ni Trump ni Biden, poder obrer!

Cal enfrontar la violència organitzada de l’estat amb la força del moviment obrer organitzat. Les declaracions i accions dels treballadors de transport a diverses ciutats negant-se a proporcionar suport material a la policia en el seu intent d’arrestar manifestants és només un indici d’aquest poder. Els manifestants davant la Casa Blanca han forçat al president a refugiar-se en un búnquer i les llums d’aquest símbol del poder capitalista foren apagades per temor d’atreure l’atenció dels manifestants. La classe treballadora mobilitzada i organitzada pot paralitzar tot el país – i apagar el sistema al complet.

En els darrers mesos, s’han produït més de 220 vagues salvatges i espontànies per protestar pel salari, seguretat i condicions de treball durant la pandèmia. En la majoria de casos, aquestes han estat dirigides per capes desorganitzades de la classe treballadora. Aquest és el poder que cal aprofitar perquè aquest moviment segueixi endavant. El jovent s’ha d’adreçar cap als treballadors que ja simpatitzen amb el moviment i els sindicats han de trencar la seva aliança impia amb els trenca-vagues demòcrates i llançar-se decisivament a la lluita. Imaginem-nos què passaria si desenes de milions de treballadors organitzats i desorganitzats anessin a una vaga general per totes, començant a Minneapolis i estenguen-se per tota la nació!

Però la dura realitat és la següent: si el moviment no s’organitza i canalitza la seva energia en obtenir un canvi fonamental, el riu de ràbia acabarà tornant al seu llit – fins i tot si el curs del riu ha estat canviat per sempre. Aquesta és la tràgica lliçó dels darrers cent anys, repetida una vegada i una altra, a mesura que les masses s’han aixecat espontàniament sense una direcció preparada amb antelació i llesta per arribar fins al final en la lluita per derrocar el capitalisme.

Es va haver d’esperar fins a l’incendiat de la comissaria tercera de Minneapolis perquè s’iniciessin càrrecs contra Chauvin. Foren necessaris deu dies d’acció de masses sostinguda per tot el país per forçar l’estat a presentar càrrecs contra els altres tres policies responsables de l’assassinat de George Floyd. Aquestes concessions simbòliques són benvingudes, però estan lluny de ser prou. En el moment que les masses abandonin els carrers, l’estat farà marxa enrere i prepararà la seva absolució o, en el millor dels casos, sentències toves.

El moviment ja ha anat més enllà de l’assassinat de George Floyd. El sistema al complet n’és culpable. El moviment s’està qüestionant tot el sistema capitalista racista que ha assassinat a un altre home negre pel simple fet del color de la seva pell. El seu vil assassinat ha estat l’accident històric que ha desencadenat la necessitat continguda. Tal com digué la seva petita filla de sis anys, Gianna: «Papà ha canviat el món».

Devem encunyar l’eslògan de fer caure Trump. No debades, això significa necessàriament discutir qui l’ha de reemplaçar. El nostre objectiu no és reemplaçar-lo per Mike Pence o Joe Biden. Els batles i governadors de les ciutats i estats on els pobres són assassinats per policies racistes són majoritàriament demòcrates. Els batles i governadors de les ciutats i estats on la policia i Guàrdia Nacional han emprat la repressió brutal contra els manifestants són majoritàriament demòcrates. Biden va suggerir que si ell arribés al poder, incorporaria canvis en les pràctiques policials com, per exemple, entrenar als policies a «disparar a la cama en lloc del cor». Què més és necessari per demostrar que no existeix cap diferència fonamental entre els dos partits del sistema capitalista? Que no hi ha quelcom com un «mal menor»?

Cal un partit obrer socialista de masses, connectat de forma orgànica als treballadors sindicats i a la resta de la classe treballadora. És necessari canalitzar l’energia i la ràbia del jovent, centrar-les en acabar amb el sistema capitalista i racista en crisi. També cal un quadre de professionals revolucionaris, amarats de teoria marxista i forjats a la calor de les lluites de la nostra classe, per infondre el futur partit amb una intransigent independència de classe i llarga visió de la història.

Aquest moviment heroic és una inspiració per a tot el món. Després de tot, si aquests esdeveniments poden passar al «cor de la bèstia», poden passar arreu!

El que estam veient no és encara la Tercera Revolució Americana. Però són indubtablement els primers trets d’una nova època revolucionària, una que «bé acabarà en una reconstitució revolucionària del conjunt de la societat o en la ruïna comú de les classes en pugna». En poques paraules, el mateix destí de la humanitat està en joc si hem de sobreviure a les catàstrofes combinades del canvi climàtic, del coronavirus i del capitalisme. El destí està escrit per a aquest sistema i els seus defensors. L’única manera «d’aplanar la corba» de la malaltia capitalista és organitzar-se i erradicar-lo per complet en el proper període històric.

  • Per combatre els policies assassins cal lluitar contra el capitalisme!
  • Per la unitat de la classe treballadora – un atac a un, és un atac a tots!
  • Cal construir comitès d’autodefensa veïnals arreu, amb responsables elegits democràticament!
  • Els sindicats s’han d’unir al moviment, vincular-se als comitès veïnals, convocar vaga general i aturar el país!
  • A baix Trump, els Republicans i els Demòcrates! Per un partit obrer socialista i un govern dels treballadors!

Join Us

Join the International Marxist Tendency and help build a revolutionary organisation to participate in the struggle for socialism worldwide!

In order to join fill in this form and we will get back to you as soon as possible.