Guerra bruta contra Podem: no són les “clavegueres” de l’Estat, és el règim del 78

El nou escàndol de les anomenades “clavegueres” de l’Estat és un apunt més per a l’opinió pública de com funciona realment aquest organisme i l’anomenada “premsa lliure”. La persecució desvelada contra Podem, basada en proves fabricades i acusacions falses –amb la implicació d’importants mitjans de comunicació burgesos–, no és un fet accidental a causa d’unes “pomes podrides”, a un mal govern o a uns periodistes canalles, sinó que és part essencial i estructural del funcionament d’aquest aparell de repressió que, com a tots els països capitalistes “democràtics”, té com a objectius perseguir als qui són considerats una amenaça per al sistema i preservar la dominació dels rics i poderosos.

[Source]

La “policia patriòtica”

El centre d’atenció d’una d’aquestes “clavegueres” és l’anomenada “policia patriòtica”, oficialment “desmantellada” segons el ministre socialista Grande-Marlaska, encara que molts dels seus integrants continuen estant al cos i, en alguns casos, a llocs d’alta responsabilitat.

La “policia patriòtica” va ser el nom adoptat per un grup d’oficials d’alta gradació de la policia en conjunció amb l’exministre de l’Interior del PP, Jorge Fernández Díaz, i el govern de Rajoy per a perseguir a oponents polítics “de l’Estat” (com els independentistes catalans i Podem) i sabotejar la investigació dels grans casos de corrupció que afectaven al PP (Púnica, Gürtel, Bárcenas, Taula, Kitchen, Tándem) i, fins i tot, a la Casa Reial (Nóos). Les seves connexions arribaven (i assolien) al poder judicial, tant als alts tribunals com als jutjats menors de Madrid i altres ciutats. Al cas Bárcenas, es va contractar a un sicari per a assaltar la seva casa i robar-li el material del cas Gürtel, el qual incriminava el PP en el pagament de sobresous en B a ministres i expresidents del govern (Aznar i Rajoy). Al centre de totes aquestes trames hi ha hagut l’excomissari de policia, José Manuel Villarejo.

Guerra bruta contra Podem

El cas que ara està omplint les portades dels mitjans de comunicació és el “treball” realitzat per aquesta màfia policial des de finals de 2015 fins a mitjans de 2016, per encàrrec del govern Rajoy, per a desacreditar Podem i els seus dirigents. Consistia en acusar-los amb proves falses de finançament per part dels governs de Veneçuela i l’Iran, i en la filtració de missatges personals procedents d’un mòbil robat –suposadament per aquesta màfia policial— a l’antiga assessora de Pablo Iglesias al Parlament Europeu, Dina Bousselham.

Tant els falsos informes sobre el finançament de Podem, agrupats en el denominat Informe PISA (acrònim de Pablo Iglesias Sociedad Anónima), com alguns comentaris privats i fotos personals del telèfon robat, varen ser publicats pel diari digital OKDiario d’Eduardo Inda, el qual estaria connectat amb la màfia policial i als negocis privats de Villarejo. El contingut del mòbil robat a Bousselham va ser trobat als ordinadors personals de Villarejo, i còpies de la targeta SIM d’aquest mòbil varen ser enviats, al menys, al mitjà de comunicació “Grupo Zeta”, d’Antonio Asensio i a la revista Interviú, d’aquest mateix grup. Convé recordar que OKDiario es va fundar el setembre de 2015 amb l’objectiu de servir a aquesta trama. Per això, segons el periodista Ernesto Ekáizer, li va ser proporcionat un crèdit de 500.000 euros per una empresa pública, ENISA, la qual depenia del Ministeri d’Indústria, dedicada a subvencionar projectes empresarials. El nexe entre la màfia policia, el govern de Rajoy i OKDiario-Eduardo Inda, queda clar.

Hi ha un aspecte fosc en aquesta trama que esquitxa l’entorn del PSOE. Segons Villarejo, el contingut del mòbil robat li va ser entregat a un “pendrive” pel que aleshores era director d’Interviú, Alberto Pozas, el qual era fins ara Director General d’Informació Nacional de Moncloa, i que ha dimitit d’aquest lloc de feina “per a no perjudicar el govern de Sánchez”, sense negar emfàticament allò afirmat per Villarejo. Pozas es va desenvolupar entre 1989 i 1992 com a assessor executiu de Comunicació i portaveu de la Secretaria d’Estat per a la Seguretat a l’etapa de Rafael Vera, baix el govern de Felipe González. Vera va ser condemnat a presó juntament amb l’exministre José Barrionuevo el 1998 com a responsables màxims del GAL, el grup terrorista que durant diversos anys va assassinar militants d’ETA i abertzales a Espanya i França. Sigui o no veritat allò afirmat per Villarejo, és innegable que el vincle de Pozas amb les esferes policials ve de lluny, i el seu paper a la trama contra Podem s’ha d’aclarir.

L’escàndol ha continuat amb més filtracions d’àudios on s’hi recullen declaracions d’alts càrrecs oficials de la policia implicats en aquesta trama, on anomenen que treballen per ordre del govern, de l’exministre Fernández Díaz i del propi expresident Rajoy.

Una de les gravacions més significatives –realitzades per la mateixa Policia— que ha estat filtrada, correspon a una entrevista de l’Inspector en Cap de la Policia Nacional i actual membre de la Secretaria General de Policia, José Ángel Fuentes Gago, amb un exministre chavista passat a la contrarevolució, Rafael Isea, a l’ambaixada espanyola de Nova York. L’objectiu era que aquest acusés els dirigents de Podem d’haver rebut doblers per treballs d’assessorament al govern veneçolà quan treballaven a la Fundació CEPS, vuit anys abans de la fundació de Podem! A canvi, el govern de Rajoy li va concedir la nacionalitat espanyola, una identitat nova i un treball ben pagat a Espanya. Isea va fer allò que se li va demanar, donar autenticitat a una fotocòpia del suposat document oficial de pagament, tot i haver reconegut que mai no va veure el document original. Isea va ser enganyat com un infant. El suposat document va ser publicat per OKDiario, i replicat a nombrosos mitjans de comunicació, però Isea mai no va rebre el premi promès.

Encara que tot el món polític i periodístic sabia de la falsedat de les acusacions en el seu moment, la dreta i la premsa prostituta li varen donar validesa, i el PSOE va participar a l’operació amb un silenci comprometedor. Avui, enmig de l’escàndol, els partits del règim continuen mantenint el seu silenci còmplice encongint-se d’espatles, sense denunciar obertament aquest descarat comportament mafiós de l’Estat.

El vincle dels mitjans amb les grans empreses

I és que, com ha declarat a una entrevista a eldiario.es l’exdirector de El Mundo, David Jiménez:

“El 2015 les elits veien amb terror l’arribada de Podem al Govern i prenen una decisió per a evitar-ho”.

Com dèiem al principi, no és qüestió d’accions individuals de “pomes podrides” sinó d’un moviment conscient i planificat de la classe dominant contra els seus oponents polítics considerats més perillosos.

David Jiménez declara una cosa elemental per a tot marxista i activista d’esquerres, però que no és clar per a la gent comú:

“Quan parlem del poder polític o del poder econòmic i el poder mediàtic, parlem com si fossin independents un de l’altre. I no és així. Aquest és un triumvirat de poder, els interessos són comuns i quan es posa la maquinària en funcionament i volen aixafar algú, es posen en funcionament els tres poders”. I continua: “El BBVA per exemple és un banc que tenia un fons i uns doblers destinat a guanyar-se periodistes afins… L’IBEX paga a la premsa molts més doblers dels que li correspondria per audiència. Un se’n va als obituaris d’Emilio Botín quan mor i no hi troba ni un defecte. Això no és casualitat, vol dir que al final tots els favors que l’IBEX li va fer a la premsa es paguen d’una o d’altra manera i quan arriba una informació compromesa…”

Com varen sorgir les “clavegueres”?

La peculiaritat de l’aparell de l’Estat a Espanya és que procedeix directament, sense depurar, del franquisme; el qual estava inundat de criminals, torturadors, vividors i repressors que varen acumular enormes privilegis, i certa independència d’actuació, com el pagament als serveis oferts a la classe dominant espanyola durant 40 anys.

Aquest Estat dins el propi Estat “constitucional” fa i desfà a la seva voluntat sens guardar les formes, sabent que els ministres socialistes covards no gosaran enfrontar-se’ls. Això explica per què torturadors com Antonio González Pacheco, “Billy el Niño”, a més de mantenir les seves medalles i la seva pensió pels serveis oferts, va poder participar en la cerimònia oficial del “dia de la policia” a la comissaria de Ciudad Lineal (Madrid), convidat pel comissari José Manuel Mariscal de Gante el passat 4 d’octubre. Per les mateixes dates, el 12 d’octubre, el colpista condemnat del 23F, Antonio Tejero, va participar a l’acte oficial de la Guàrdia Civil, per a commemorar el dia de la seva patrona, la Verge del Pilar, a l’aquarterament de Rincón de Victoria (Màlaga), convidat pel comandant del lloc, Miguel Gallardo. Centenars d’exoficials retirats de l’Exèrcit que varen ocupar les més altes responsabilitats a l’Exèrcit en “democràcia”, i alguns encara en actiu, varen signar el manifest de suport a Franco i contra la seva sortida del “Valle de los Caídos”. Desenes de jutges franquistes s’han decantat aquests anys per boicotejar la Llei de Memòria Històrica, impedint el canvi o eliminació de carrers i monuments franquistes a tot el país. El coronell de la Guàrdia Civil, Diego Pérez de los Cobos, el qual va dirigir el dispositiu de repressió en el referèndum d’autodeterminació català de l’1 d’octubre de 2017, és fill d’un exdirigent de Fuerza Nueva de Múrcia, es va presentar com a voluntari al quarter de la Guàrdia Civil de Yecla (Múrcia) per a donar suport al cop del 23F, i el 1997 va ser acusat de torturat un pres etarra. El seu germà va ser president del Tribunal Constitucional que va dictaminar la inconstitucionalitat de l’Estatut, quilòmetre 0 del massiu moviment independentista català actual. Curiosament, Pérez de los Cobos no va iniciar el seu camí dins de les altes estructures de l’Estat de la mà del PP, sinó del PSOE quan el llavors ministre de l’interior socialista, Pérez Rubalcaba, el va nomenar assessor el 2006.

Va ser en aquesta xarxa d’impunitat de l’aparell estatal i policial, sense control algun dels representants populars, on l’excomissari Villarejo, juntament als seus companys al cos, tots ja en actiu els darrers anys del franquisme, es varen dedicar a utilitzar les seves posicions i els seus recursos de l’Estat, per a fer negocis pel seu compte, actuant com a mercenaris al servei del millor postor, acumulant una fortuna enorme. Feien serveis d’espionatge, informes, xantatges, estafes (cas Pequeño Nicolás), i operacions a favor de governs de torn i d’empreses (com el BBVA, entre altres) o de personatges amb diners (com Javier López Madrid, gendre del constructor i exministre de Franco Villar Mir i “compi yogui” de la reina Letícia, i l’exesposa del qual acusa al propi Villarejo d’haver-la apunyalat per ordre del seu exmarit).

L’institut “Schola Iuris”, manejat por Villarejo, orientat formalment a impartir cursos de màsters en diferents especialitats jurídiques, juga un paper clau en l’establiment de relacions entre aquesta màfia policial i l’aparell judicial. Notoris jutge del Tribunal Suprem com el seu actual president i jutge principal del Procés, Manuel Marchena) i de l’Audiència Nacional, advocats i Fiscals de l’Estat, han impartit cursos i conferències a aquest institut a canvi de retribucions suculentes.

El “cas Villarejo”

La raó per la qual la justícia burgesa no ha tingut més remei que atacar Villarejo, encausar-lo amb múltiples denúncies i mantenir-lo en presó preventiva des de fa any i mig és perquè, confiat amb el seu sentiment d’impunitat, s’ha considerat “intocable” i ha anat més enllà d’allò permissible als seus negocis foscos, afectant alguns interessos empresarials rellevants amb el perill de desacreditar el mateix aparell de l’Estat i el “fair play” entre grans empreses.

És per això que, sense res a perdre, i per a forçar el seu alliberament i el tancament de les nombroses causes que se li han obert, o al menys per a tractar de forçar un acord favorable als seus interessos amb el menor cost possible, s’ha dedicat des d’anys enrere a filtrar l’ingent quantitat de gravacions policials, “legals” i il·legals, que ha acumulat en dècades d’activitat mafiosa, entre les quals s’hi troben les gravades a l’entorn íntim de Juan Carlos I, a ministres i alts funcionaris del PP i del PSOE, empresaris, etc., i aquestes darreres del cas “Podem”, fent servir les seves plataformes mediàtiques associades com OKDiario i Moncloa.es. És un xantatge clar a l’Estat, que continuarà durant els propers mesos i el final del qual és difícil de predir.

Un Estat i un règim enemics de la classe treballadora

Com va dir encertadament el company Alberto Garzón fa uns dies, el cas de l’espionatge a Podem ha pogut sortir a la llum per aquest conflicte d’interessos dins de l’aparell de l’Estat, però quants altres casos d’espionatge i campanyes brutes contra l’esquerra, els seus dirigents, i activistes socials i sindicals s’han produït, o s’estan produint i no han sortit a la llum?

La conclusió és clara. Estem governats per un Estat opressiu, reaccionari, enemic del poble i de la classe treballadora en particular, amb la seva pota mediàtica aferrada que els fa d’altaveu, i per sobre d’ells, hi ha una oligarquia paràsita i corrupta que maneja les 35 empreses espanyoles més grans, l’anomenat IBEX35, més les 65 empreses restants que configuren la Borsa de Madrid. Tots ells en mà de 20 famílies, com afirmava Pablo Iglesias al seu míting recent a Madrid de dia 23 de març, amb ramificacions fins a assolir 200 famílies de súper rics i explotadors que controlen el 85 % de la riquesa del país.

El propi exdirector de El Mundo, David Jiménez, res sospitós de ser un esquerrà, es veu obligat a l’entrevista citada a caracteritzar aquesta oligarquia, en un atac de sinceritat:

“S’ha creat una mena de gueto d’aquest establishment, gent que va al restaurant X o al reservat i només es veu amb persones d’aquest cercle. El seu contacte amb la realitat del país és mínim.”.

Aquesta és la gent que fa i desfà a la seva voluntat a les nostres vides, i decideix per nosaltres.

La lluita per democratitzar l’aparell de l’Estat, per netejar i eliminar els seus fems acumulats en dècades i segles, està inextricablement unida a la lluita per una república democràtica que enfonsi d’arrel aquest aparell d’Estat i la seva monarquia corrupta per a crear-ne un de nou baix el control democràtic de les famílies treballadores i altres sectors oprimits de la societat. I tot allò només és possible eliminant al mateix temps el poder econòmic d’aquesta oligarquia reaccionària, que el té baix el seu control, amb l’expropiació i la propietat col·lectiva de les grans empreses, bancs i latifundis, per a que estiguin en mans de la classe treballadora que els fa funcionar i produir dia a dia i puguin ser utilitzats per als interessos el benestar de la immensa majoria.

República democràtica i socialisme són una i la mateixa cosa. Aquesta és la idea que haurien de transmetre els dirigents d’Unides Podem, si volen ser conseqüents, en aquesta campanya electoral i més enllà.