El reverend Thomas Malthus va adquirir notorietat com a ardent defensor de la pobresa i la desigualtat en el segle XIX, en explicar que els pobres no ho eren a causa de l’explotació o la injustícia, sinó perquè simplement eren massa i, per tant, no podien ser proveïts pels limitats recursos de la humanitat. En l’actualitat, les idees de Malthus continuen circulant constantment sota diferents formes i fins i tot han adquirit una certa influència en l’esquerra. En aquest article, Adam Booth es basa en la crítica de Marx i Engels a Malthus per a exposar la falsedat i les implicacions reaccionàries d’aquestes idees en l’actualitat.
[Source]
La civilització occidental s’enfonsa sota la pressió d’un eixam d’immigrants que ens roben les nostres ocupacions i habitatges. Els pressupostos públics es veuen desbordats per un exèrcit zombi d’octogenaris amb un apetit insaciable d’assistència social i sanitària. El planeta crema perquè està habitat per massa gent, perquè vivim per sobre de les nostres possibilitats.
Tot això, i més, es declara regularment com un fet en les portades de la premsa burgesa.
Totes aquestes afirmacions, d’una forma o una altra, són un reflex modern de les idees reaccionàries del reverend Thomas Malthus, un clergue i economista de finals del segle XVIII i principis del XIX, el nom del qual és avui sinònim del camp de la demografia i, en particular, de la teoria que la superpoblació és la culpable de tots els mals de la societat.
En última instància, és la ideologia maltusiana la que sustenta els atacs xenòfobs de la dreta contra immigrants i refugiats. Mentrestant, la classe dirigent liberal difon perniciosament arguments comparables per a culpar als ancians de la crisi de la sanitat pública i els sistemes de pensions. Són els boomers (nascuts en el boom de la postguerra), se’ns diu de manera similar, els que aparentment impedeixen als millennials i a la Generació Z comprar una casa o trobar un treball decent, no el caos del capitalisme i l’anarquia del mercat.
No obstant això, avui dia el maltusianisme no sols és repetit fins a l’avorriment pels representants de la classe dominant. Per desgràcia, molts dels anomenats “esquerrans” també han absorbit aquestes idees, conscientment o no, en forma de la teoria del “decreixement” i altres creences similars que prevalen en el moviment ecologista.
Amb tals afirmacions i conceptes estesos per tot l’espectre polític, és vital que nosaltres, com a marxistes, ens armem amb una comprensió adequada del maltusianisme, i amb una clara resposta socialista a aquests disbarats.
Paladí de la reacció
Malthus és famós -o tristament cèlebre- per la seva teoria sobre les lleis de la població i la producció, que va esbossar inicialment en un text titulat Assaig sobre el principi de la població. La primera edició d’aquest tractat es va publicar en 1798, poc després de l’esclat de la Revolució Francesa.
La coincidència no va ser casual. La revolució francesa havia inspirat a escriptors romàntics i socialistes utòpics de tota Europa, per no parlar de l’incipient moviment obrer. A Gran Bretanya, la classe dirigent estava terroritzada per l’impacte radicalitzador que els esdeveniments de l’altre costat del Canal estaven tenint al seu país i en les colònies. El mateix any de la publicació de l’assaig de Malthus, per exemple, va esclatar la rebel·lió irlandesa contra el domini britànic, dirigida per la Societat d’Irlandesos Units, un grup republicà influït pels ideals revolucionaris dels seus germans francesos.
Commoguts per aquests esdeveniments, pensadors com William Godwin a Anglaterra van començar a especular sobre l’infinit potencial d’una societat futura basada en la ciència i la raó, creient que no hi havia límits per al progrés humà.
La classe dominant considerava molt perillosa aquesta propaganda. I en Malthus van trobar un defensor que estava més que disposat a lluitar per ells; algú que oferia una refutació teòrica als utopistes i defensava l’statu quo en fallida del capitalisme.
La primera edició de l’assaig de Malthus, en aquest sentit, va ser escrita explícitament com una resposta a Godwin i companyia. En les seves pròpies paraules, juntament amb altres banderers de les forces del conservadorisme i la reacció, com Edmund Burke, pretenia proporcionar un “argument [que] sigui concloent contra la perfectibilitat de la massa de la humanitat”.
En resum, Malthus afirmava que, abandonats a la seva sort, sense barreres ni restriccions materials, els éssers humans es multiplicarien a un ritme geomètric: 1, 2, 4, 8, 16, i així successivament. No obstant això, va suggerir que la nostra capacitat per a produir aliments -conrear i criar animals- només podria augmentar a un ritme aritmètic: 1, 2, 3, 4, 5, etc.
El resultat, segons el nostre cèlebre clergue, és que els números de la humanitat estan constantment subjectes a “controls positius”, com la guerra i la fam, que actuen per a limitar el creixement de la població. La mort, la destrucció i la malaltia, en altres paraules, són suposadament conseqüència de l’insostenible desig de procrear de la humanitat.
Els gèrmens de l’existència continguts en aquest tros de terra, amb abundant aliment i ampli espai per a expandir-se, omplirien milions de mons en el curs d’uns pocs milers d’anys. La necessitat, aquesta imperiosa llei de la naturalesa que tot ho penetra, els restringeix dins dels límits prescrits. La raça de les plantes i la raça dels animals es contreuen sota aquesta gran llei restrictiva. I la raça humana no pot, per cap esforç de la raó, escapar d’ella. Entre les plantes i els animals, els seus efectes són el desaprofitament de llavors, la malaltia i la mort prematura. Entre la humanitat, la misèria i el vici.
Culpar als pobres
El reverend Malthus va anar més enllà de suggerir simplement que el creixement de la població no podia ser il·limitat. Al cap i a la fi, l’afirmació que existeixen límits materials a la grandària total de la humanitat és una banalitat. Evidentment, cap espècie pot continuar proliferant sense un subministrament adequat de nutrients, aigua, etcètera.
El tractat inicial de Malthus era sobretot una polèmica contra els romàntics i els utòpics. En escrits posteriors, no obstant això, va aplicar les seves teories als apressants problemes polítics de l’època. I en totes les ocasions va arribar a conclusions agressivament reaccionàries, sobretot en la qüestió del pauperisme.
La Revolució Industrial a Gran Bretanya va ser acompanyada d’una misèria generalitzada, a mesura que els “treballadors lliures” es traslladaven del camp a les ciutats i que el capitalisme mastegava als treballadors i els escopia als carrers.
En l’època en què Malthus escrivia el seu assaig, existia un sistema parroquial de “Lleis de pobres”. Aquest sistema proporcionava ajuda a captaires i rodamons. Però després de les guerres napoleòniques, la depressió i la desocupació massiva aguaitaven al país, i les antigues Lleis de Pobres es consideraven cada vegada més insostenibles.
En 1832 es va crear una Comissió Real per a proposar un nou sistema de Lleis de Pobres. I els arguments de Malthus -presentats pública i gelosament pel mateix Malthus- es van desplegar per a defensar que l’ajuda local a nivell de districte se substituís per un sistema centralitzat de cases de treball: institucions estatals infernals que proporcionaven allotjament precari i escasses farinetes a canvi d’un treball esgotador.
Segons Malthus i els seus seguidors, les Lleis de Pobres anteriors no feien sinó empitjorar una mala situació. El veritable problema, deien, era l’escassetat d’aliments i altres mitjans de subsistència. Redistribuir la riquesa mitjançant la caritat no resoldria aquesta qüestió. Per contra, només serviria per a animar a les classes baixes a reproduir-se, agreujant el problema.
Els pobres, en altres paraules, tenien la culpa de ser pobres. I com totes les altres ànimes justes, han d’acceptar estoicament la seva sort en la vida, perquè en cas contrari prevaldrien el caos i la misèria.
«Un home que neix en un món ja posseït, si no pot obtenir la subsistència dels seus pares, als qui té una justa demanda, i si la societat no vol el seu treball, no té dret a la més petita porció de menjar i, de fet, no té per què estar on està. En el gran festí de la naturalesa no hi ha lloc per a ell. Ella li diu que es vagi, i executarà ràpidament les seves pròpies ordres, si ell no aconsegueix la compassió d’alguns dels seus comensals. Si aquests comensals s’aixequen i li fan lloc, immediatament apareixeran altres intrusos exigint el mateix favor…
«L’ordre i l’harmonia de la festa s’alteren, l’abundància que abans regnava es transforma en escassetat; i la felicitat dels convidats queda destruïda per l’espectacle de la misèria i la dependència en tots els racons de la sala» [èmfasi original].
En lloc d’ajudar als pobres, Malthus i els seus admiradors demanaven que se’ls penalitzés i empresonés per a evitar que es reproduïssin com a rosegadors.
“Per tant, la qüestió [per als maltusians]”, va assenyalar Engels en els seus estudis sobre La condició de la classe obrera a Anglaterra, “no és alimentar a la població excedent, sinó limitar-la tant com sigui possible d’una manera o d’una altra”.
“El Parlament anglès va completar aquesta filantròpica teoria”, afirmava un jove Karl Marx, “amb la idea que el pauperisme és la misèria la culpa de la qual cal atribuir als propis obrers, per la qual cosa no cal prevenir-la com una desgràcia, sinó que per contra, cal castigar-la com un crim” [èmfasi original].
Humans enfront d’animals
Karl Marx i Friedrich Engels, que van escriure en el deixant de Malthus i les Noves Lleis de Pobresa de 1834, van fer trossos aquests arguments reaccionaris.
En primer lloc, els fundadors del socialisme científic van qüestionar els axiomes bàsics en els quals es basava la hipòtesi de Malthus.
“Malthus estableix un càlcul, sobre el qual descansa tot el seu sistema.”, afirma Engels. “La població —diu— creix en progressió geomètrica: 1-2 -4 -8 -16 -32, etc., mentre que la capacitat de producció de la terra augmenta solament en progressió aritmètica: 1 + 2 + 3 + 4 + 5 + 6. La diferència salta a la vista i és senzillament paorosa, però, és certa?”
Malthus afirmava haver demostrat aquestes relacions amb proves empíriques. En particular, va determinar la seva taxa geomètrica d’augment de la població a partir de l’estudi de l’expansió de les noves societats a Amèrica del Nord i altres colònies britàniques.
No obstant això, les proporcions numèriques exactes al·legades per Malthus distreuen una mica l’atenció dels principals defectes de la seva teoria. Abans de res, és l’afirmació del rector sobre els límits de la producció el que cal qüestionar.
“On s’ha demostrat que la productivitat de la terra augmenta en progressió aritmètica?”. Engels continua en la seva Crítica.
La superfície de la terra és limitada, això és perfectament cert. Però la força de treball que ha d’emprar-se en aquesta superfície augmenta juntament amb la població.
L’extensió de la terra és limitada, és cert. La mà d’obra que en ella pot invertir-se augmenta amb la població; encara concedint que l’augment del rendiment degut a l’augment de treball no registri sempre un increment a to amb la proporció del treball invertit, sempre quedarà un tercer element, que a l’economista, certament, no li diu res, la ciència, el progrés de la qual és tan il·limitat i ràpid, almenys, com el de la població.
Malthus, per tant, presenta als éssers humans com no millors que els animals. En la seva opinió, la humanitat és com un bacteri en una placa de Petri: destinada a multiplicar-se exponencialment fins a consumir tots els recursos disponibles en el seu hàbitat.
Però a diferència de la resta del regne animal, van explicar Marx i Engels, els humans som capaços d’un pensament conscient i actiu; de comprendre el món que ens envolta a través de la interacció amb el nostre entorn, i d’utilitzar aquest coneixement per a transformar el nostre entorn; de desenvolupar la ciència i la tecnologia, per a dominar les forces de la naturalesa.
Amb la seva teoria de la població (o superpoblació), Malthus creia haver descobert una llei intemporal i eterna de la naturalesa. Però es tractava d’una visió basta, una forma de reduccionisme que pretenia presentar la dinàmica de la societat humana com a poc més que una “lluita per l’existència” darwiniana (moltes dècades abans que el mateix Darwin).
No obstant això, mitjançant el treball, la humanitat pot desenvolupar les forces productives de què disposa. En fer-ho, som capaços d’alterar les condicions en les quals vivim i de derrocar qualsevol barrera que s’interposi en el camí de l’extensió de la nostra espècie. Això és el que diferència als éssers humans de totes les altres criatures.
“L’animal arriba, com a màxim, a actes de recol·lecció;”, subratlla Engels en la seva inacabada obra mestra Dialèctica de la naturalesa, mentre que “l’home, en canvi, produeix, crea mitjans de vida en el més ampli sentit de la paraula, mitjans de vida que sense ell mai hauria arribat a produir la naturalesa. Ja això per si sol fa impossible transferir, sense més, a la societat humana les lleis de vida de les societats animals.” [èmfasi original].
En altres paraules, les lleis de la societat i de les poblacions humanes són qualitativament diferents de les lleis de la biologia i l’evolució. La societat humana té les seves pròpies lleis, més enllà de les que s’apliquen a altres espècies. La ciència demogràfica no pot reduir-se a un darwinisme social.
Visió materialista de la història
Amb les seves lleis abstractes de la població, Malthus era el reflex dels utopistes contra els quals polemitzava. Aquests últims somiaven amb una societat perfecta, desvinculada de les condicions materials. Els primers pretenien defensar l’estat de coses existent recorrent a lleis socials suposadament intemporals; lleis demogràfiques considerades tan universalment aplicables al llarg de la història com les lleis del moviment de Newton ho són en física.
En contrast amb aquests dos camps idealistes, Marx i Engels van aportar una visió materialista de la història. No existeixen lleis socials eternes, aplicables a totes les formes de civilització, van explicar. Més aviat, cada etapa del desenvolupament humà comporta les seves pròpies dinàmiques, contradiccions i relacions socials. Al seu torn, cada mode de producció té les seves pròpies lleis de població, que han d’estudiar-se concretament.
“[Segons els maltusians,] tota la història ha d’estar subordinada a una única gran llei natural”, escriu Marx en la seva correspondència, amonestant a uns certs intel·lectuals burgesos pel seu idealisme històric.
Aquesta llei de la naturalesa és la fórmula (empleada d’aquesta manera, l’expressió de Darwin es converteix en una simple fórmula) struggle for life [la lluita per la vida], i el contingut d’aquesta frase buida és la llei maltusiana de la població, o rather [més ben dit], de la superpoblació.
Així, en lloc d’analitzar la struggle for life tal com es manifesta en diverses formes socials determinades, és suficient convertir cada lluita concreta en una fórmula: struggle for Ufe i substituir després aquesta mateixa fórmula per les lucubracions maltusianes sobre la població.
“D’aquesta sort”, explica Marx en els Grundrisse, “[Malthus] transforma les relacions històricament diferents en una relació numèrica abstracta, existent només en la fantasia, que no es funda ni en les lleis naturals ni en les històriques.”.
Les lleis i els límits de les poblacions humanes, per tant, no estan determinats i condicionats per la naturalesa, sinó per la producció. Els diferents modes de producció, al seu torn, tenen diferents lleis de població.
En els fets, tot règim històric particular posseeix les seves lleis de població particulars, històricament vàlides. Una llei abstracta de població només existeix per a les plantes i els animals, en la mesura en què l’home no interfereix en aquests terrenys.
Excedent relatiu de població
Després d’haver refutat les lleis abstractes i immutables de la població de Malthus, Marx va emprendre la tasca positiva d’analitzar i formular les lleis de la població pròpies del capitalisme.
No obstant això, Marx no es va ocupar d’examinar la dinàmica demogràfica que afecta la grandària d’una societat determinada. Tota una sèrie de factors -inclosos els canvis en les actituds morals i religioses- podrien determinar si una població concreta creix o disminueix; si els progenitors decideixen tenir famílies més nombroses o més reduïdes; si les taxes de natalitat i mortalitat són baixes o altes.
Marx va comprendre, referent a això, que les xifres totals de la humanitat no es basen únicament en determinants econòmics; que no existeix una relació mecànica entre població i producció.
En canvi, en El Capital, Marx va esbossar com la dinàmica de l’acumulació capitalista dona lloc a una tendència cap a un excedent relatiu de població.
Malthus havia atribuït la pobresa al nombre absolut de persones; el resultat inevitable de massa gent perseguint molt pocs béns. Per contra, Marx va demostrar que el pauperisme era el resultat de les contradiccions del capitalisme.
Impulsats per una set insaciable de beneficis cada vegada majors, la competència entre els capitalistes els obliga a reinvertir constantment la plusvàlua -creada per la classe obrera- en nous mitjans de producció, la qual cosa condueix a l’expansió i el creixement.
En aquest procés, augmenta la demanda total de força de treball. Al mateix temps, no obstant això, els capitalistes inverteixen en maquinària i automatització per a augmentar la productivitat dels treballadors, abaratir les seves mercaderies i competir amb altres productors.
Així doncs, es desenvolupen dues tendències contradictòries. D’una banda, la tecnologia deixa obsolets als treballadors, que són llançats a l’escombriaire. D’altra banda, a mesura que l’economia creix, els treballadors desocupats es reincorporen a la producció.
Algunes indústries es transformen, acomiadant treballadors; unes altres s’expandeixen, creant una demanda de treballadors addicionals. I a aquests canvis entre els diferents sectors de l’economia i dins d’ells se superposen els cicles perpetus d’auge i recessió del capitalisme.
El resultat és un flux i reflux de la població que es considera excedentària per a les necessitats del capital; fluctuacions caòtiques en el que Marx va denominar el “exèrcit de reserva de la mà d’obra”.
“[…] l’acumulació capitalista”, explica Marx en la seva obra magna, “produeix constantment i per cert en relació a la seva energia i al seu volum una població obrera addicional relativa, això és, excessiva per a les necessitats mitjanes de valorització del capital i, per tant, supèrflua”.
A més, Marx va subratllar que un exèrcit de reserva de mà d’obra no és només el producte de l’acumulació capitalista, sinó també una condició necessària per a la seva perpetuació.
Per a poder ampliar contínuament els seus negocis, els capitalistes han de disposar en tot moment de mà d’obra ociosa, llesta i capaç de ser emprada. L’existència d’aquesta reserva de treballadors, mentrestant, ajuda a mantenir una pressió a la baixa sobre els salaris, augmentant així els beneficis dels empresaris.
El capital actua de dos costats alhora. Si la seva acumulació, d’una part, acreix la demanda de treball, de l’altra, incrementa l’oferta d’obrers mitjançant el seu “alliberament”, mentre que simultàniament la pressió dels desocupats obliga els ocupats a posar en moviment més treball, és a dir, fa l’oferta de treball en un cert grau independent de l’oferta d’obrers.
No són les xifres absolutes de la població les que fan baixar els salaris i creen pobresa, com havia suggerit Malthus, sinó l’exèrcit de reserva de mà d’obra resultant de la dinàmica del capital; no es tracta de superpoblació i producció limitada, sinó d’un excedent de població en relació amb les necessitats del sistema de beneficis; “la pressió de la població no s’exerceix sobre els mitjans de subsistència, sinó sobre els mitjans d’ocupació”, com subratlla Engels.
Per tant, amb l’acumulació del capital que ella mateixa produeix, la població obrera crea en volum creixent els mitjans que fan possible la seva pròpia conversió en població relativament excessiva. És aquesta una llei de població pròpia del mode de producció capitalista.
Superpoblació enfront de superproducció
En lloc de les afirmacions de Malthus sobre el progrés aritmètic en termes de subministrament d’aliments, Marx i Engels van analitzar les contradiccions reals del capitalisme que impedeixen a la societat alimentar a un nombre cada vegada major de persones.
Sobretot, van explicar que lluny de veure superpoblació, es tracta de sobreproducció. La humanitat no s’enfronta a una escassetat permanent, sinó a la pobresa enmig de l’abundància. Com escriu Engels:
Es produeix massa poc, aquesta és la causa de tot l’assumpte. Però, per què es produeix massa poc? No perquè els límits de la producció […] estiguin esgotats, sinó perquè els límits de la producció estan determinats, no per la quantitat d’estómacs buits, sinó pel nombre de bosses capaces doni comprar i de pagar. La societat burgesa no desitja ni pot desitjar produir més. Els obrers sense diners i amb el ventre buit, el treball del qual no pot ser utilitzat per al benefici i que per consegüent no poden comprar, es deixen a la taxa de mortalitat [èmfasi original].
La fam en el capitalisme, en resum, no sorgeix per la incapacitat tècnica de la societat per a alimentar-se a si mateixa, sinó per la bogeria del sistema de lucre.
“Si Malthus no hagués enfocat l’assumpte d’un mode tan unilateral”, afirma Engels en la seva Crítica, “ s’hauria adonat que la població o mà d’obra sobrant apareix sempre unida a un excés de riquesa, de capital i de propietat sobre la terra”.
Referent a això, les teories de Malthus han estat desmentides en la pràctica moltes vegades des de la seva mort. L’evolució de l’agricultura, la indústria i la ciència ha permès a la societat augmentar la fertilitat de la terra, incrementar la productivitat mitjançant l’aplicació de la tecnologia i la tècnica i produir més amb menys.
Fins i tot avui, segons l’organització humanitària Acció contra la Fam, s’estima que es produeixen aliments suficients per a alimentar a tothom i, no obstant això, es calcula que el 10% de la població mundial sofreix malnutrició i inanició.
El problema no radica en la superpoblació maltusiana, sinó en la propietat privada i l’Estat-nació: les dues barreres fonamentals que s’interposen en el camí del desenvolupament de les forces productives; i que ens impedeixen avui utilitzar racionalment els immensos recursos de la societat, que en canvi estan sent saquejats amb finalitats de lucre pels capitalistes.
Apologista del parasitisme
En culpar de la fam i les privacions a la gent corrent, Malthus desviava activament l’atenció del veritable culpable: el sistema capitalista. Referent a això, Marx va descriure a Malthus com “un adulador desvergonyit de les classes dominants”, i les seves teories com una “nova apologia dels explotadors del treball”.
Malthus defensava sobretot els interessos de la noblesa terratinent. En els debats sobre les Lleis del Blat de moro (aranzels sobre les importacions de gra a Gran Bretanya), per exemple, Malthus es va posicionar fermament del costat del proteccionisme i dels terratinents, en oposició als defensors del lliure comerç, com l’economista clàssic anglès David Ricardo.
A més, fidel al seu credo, el clergue també va utilitzar les seves teories econòmiques per a justificar l’existència de la seva pròpia classe parasitària, defensant el consum improductiu de l’Església, l’aristocràcia i altres “criats ociosos” variats.
Va assegurar que aquest balafiament dels recursos de la societat no era un balafiament, sinó que era necessari per a prevenir les crisis i garantir la supervivència del capitalisme.
“Fan falta, per tant”, diu Marx, resumint els punts de vista econòmics de Malthus, “compradors que no siguin venedors, perquè el capitalista pugui realitzar el seu guany, ‘vendre les mercaderies pel seu valor’.”
D’aquí la necessitat dels terratinents, els pensionistes, els posseïdors de sinecures, els capellans, etc., sense oblidar als seus menial servants [servents domèstics] i retainers [lacais].
Simultàniament, segons Malthus, tenim superpoblació i subconsum; massa boques que alimentar, juntament amb massa béns que vendre; massa poc produït per a mantenir a les masses sense diners, juntament amb un excedent que només pot ser absorbit per la golafreria i l’avarícia dels ganduls i ganduls acomodats.
“I d’aquí ve que”, conclou Marx, constatant la ironia i la hipocresia, “el pamfletista de la població prediqui com a condicionant de la producció el constant subconsum i la major apropiació possible del producte anual pels ociosos”.
Aquesta flagrant paradoxa de les idees de Malthus expressa en realitat una contradicció real en el cor del capitalisme: la sobreproducció.
Enfront dels economistes clàssics del laissez faire, com Adam Smith i Jean-Baptiste Say, que creien en la racionalitat i l’eficàcia del lliure mercat, Marx va demostrar que el capitalisme era intrínsecament propens a les crisis, crisis derivades de la naturalesa del propi sistema de beneficis.
Els beneficis dels capitalistes es deriven del treball no remunerat de la classe obrera, va explicar Marx. Els treballadors reben menys valor (en forma de salaris) del qual produeixen (en forma de mercaderies). Per consegüent, la capacitat de producció del capitalisme sempre superarà la capacitat del mercat per a absorbir tot el que es produeix.
El resultat, com van explicar Marx i Engels en el Manifest Comunista, són crisi en les quals “esclata una epidèmia que, en totes les èpoques anteriors, hauria semblat un absurd: l’epidèmia de la superproducció”.
La societat es veu retrotreta sobtadament a un estat de barbàrie momentània; es diria que una plaga de fam o una gran guerra aniquiladora l’han deixat exhaurit, sense recursos per a subsistir; la indústria, el comerç estan a punt de perir. I tot per què? Perquè la societat posseeix massa civilització, massa recursos, massa indústria, massa comerç.
Marx va admetre que, encara que considerava al rector un plagiador en sèrie, les idees econòmiques de Malthus tenien un cert mèrit, en el sentit que, “enfront de les lamentables doctrines d’harmonia de l’economia política burgesa”, el reverend posava “l’accent en les desharmonies”.
Malthus es complaïa a proclamar les contradiccions del capitalisme, en la mesura en què això li proporcionava una disculpa per als aristòcrates i altres sangoneres diverses de la societat, als interessos de la qual servia.
“Malthus no té interès a encobrir les contradiccions de la producció burgesa; per contra, [està interessat] a fer-les ressaltar”, afirma Marx, “d’una part per a posar en relleu com a necessària la misèria de les classes treballadores (dins d’aquest mode de producció) i, d’una altra part, per a demostrar als capitalistes de la necessitat [d’un] clergat de l’Església i de l’Estat ben encebat, per a crear una demanda adequada amb aquesta fita”.
¿Población envellida o sistema senil?
Malthus reprenia als pobres per ser pobres. Però és evident que no tenia cap problema amb què els rics fossin rics.
El mateix ocorre avui amb els acòlits contemporanis de Malthus. Els comentaristes liberals culpen als més vulnerables de ser una càrrega per a la societat. Però aquests mateixos hipòcrites ignoren convenientment -o pitjor encara, defensen activament- la veritable pedra de molí que penja dels nostres colls: els multimilionaris i banquers que no són més que una sagnia, i el sistema de la qual condemna a milions a una vida d’agonia i treball.
Referent a això, els neomalthusians de totes les tendències exerceixen un perillós paper en assenyalar amb el dit a tota mena de bocs expiatoris quan es tracta dels crims i calamitats del capitalisme. Se suposa, per exemple, que els immigrants i refugiats han d’ofegar-se en la mar Mediterrània o al Canal de la Mànega. El país està “ple”, ens diuen. Si es permet que el ‘eixam’ d’estrangers arribi a les nostres costes, es col·lapsaran els serveis públics que ja estan en crisis. Mentrestant, els capitalistes s’ofeguen en beneficis.
O prenguem el cas dels ancians. Irònicament, molts autors inspirats en Malthus, que en el seu moment es van preocupar per la “explosió demogràfica”, avui dia es preocupen pel contrari: que la gent no tingui suficients fills, la qual cosa condueix a societats cada vegada més petites i envellides.
Segons estimacions de l’ONU, les dones de tot el món -per diversos factors- tenen cada vegada menys fills. En conseqüència, es preveu que la població total del planeta passi dels més de 8.000 milions actuals a un màxim d’uns 10.400 milions en 2083. Amb unes previsions de natalitat més baixes, aquest apogeu cau fins als 9.000 milions en 2050.
Al mateix temps, gràcies a les millores en l’assistència sanitària, etc., l’esperança de vida augmenta. El resultat global és que la societat envelleix ràpidament.
Això té importants ramificacions econòmiques. En concret, la “taxa de dependència de la tercera edat”, que mesura el nombre de persones majors en relació amb la població en edat de treballar (entre 15 i 64 anys), està augmentant. En altres paraules, una mà d’obra reduïda ha de mantenir a un major nombre de jubilats.
Això significa relativament menys treballadors per a impulsar el creixement econòmic; menys força de treball proporcionalment perquè l’explotin els capitalistes; i menys contribuents en comparació amb la població total, juntament amb majors necessitats de despesa pública en pensions estatals i sanitat pública.
“Els canvis significatius i prolongats que s’aveïnen en la grandària i les característiques de la població i la mà d’obra podrien soscavar el creixement econòmic”, adverteix George *Magnus, antic economista cap del banc d’inversions UBS, en el seu llibre L’era de l’envelliment. “Les societats que envelleixen hauran d’esbrinar com obtenir de l’Estat del benestar més despesa relacionada amb l’edat i com pagar-lo”.
Per a Malthus, el problema era l’excés de pobres que consumien els recursos de la societat. Ara, ens diuen, són massa ancians.
Així mateix, en un recent informe especial, la revista liberal *The *Economist prediu una “japonització” d’Occident, és a dir, un procés d’envelliment i disminució de la població que conduirà a l’estancament econòmic i a l’augment descontrolat dels deutes nacionals.
Els autors de la revista arriben fins i tot a suggerir que les persones majors podrien ser responsables del mal pas depressiu en el qual està sumida l’economia mundial: no sols perquè l’augment del nombre d’ancians implica un increment de les taxes de dependència i dels nivells de despesa pública (en benestar i sanitat), sinó també perquè els jubilats estan contribuint aparentment a un “excés d’estalvi mundial”.
Com era d’esperar, a aquests escriptors burgesos no se’ls ocorre examinar les veritables causes de la desacceleració de l’economia mundial: no un “excés d’estalvi” en mans dels ancians, sinó en els comptes bancaris dels multimilionaris.
És el capitalisme -un sistema assolat per la sobreproducció i l’anarquia- el responsable del “estancament secular” i la “depressió permanent” dels quals parlaven els economistes burgesos (com Larry *Summers i Paul *Krugman, respectivament) abans de la pandèmia; i de la inestabilitat i la inflació que ara aguaiten a la classe dominant i a la classe treballadora per igual.
El fet és que si l’economia avancés i la productivitat augmentés, no hi hauria cap problema en què un nombre relativament menor de treballadors hagués de mantenir a un nombre major de persones en els seus últims anys de vida. La riquesa per a proporcionar majors nivells d’assistència sanitària, etc., seria aquí. De fet, els diners per a això ja existeix, però està ociós en les voltes bancàries dels superrics.
En lloc de culpar als boomers per sobrecarregar els pressupostos governamentals, hauríem de culpar als patrons i al seu sistema per paralitzar la societat. El problema no és una divisió generacional, sinó una divisió de classes.
Referent a això, la veritable pregunta que cal fer-se no és “què fem amb tots aquests ancians?”, sinó “per què s’ha estancat la productivitat?”.
Per què no som capaços de produir més amb menys, no sols en la indústria i l’agricultura, sinó també en els serveis essencials? Per quines tecnologies com la intel·ligència artificial i l’automatització no han conduït a una reducció massiva de la setmana laboral i un avançament de l’edat de jubilació? Per què, malgrat tots els últims avanços de la ciència, una mà d’obra relativament més reduïda no pot mantenir a una proporció cada vegada major de persones dependents, augmentant al mateix temps la provisió de pensions, assistència social, guarderies, educació, etc.?
De la mateixa manera que el progrés científic i tecnològic ha permès que més persones visquin més temps i ha donat a les famílies un major control potencial sobre el nombre de fills que tenen, els nous avanços en les forces productives haurien de permetre a la societat mantenir poblacions d’edat més avançada i més nombroses, amb nivells de vida més alts per a tots.
Tot això – i més – és totalment possible. Però no sobre la base del capitalisme, que està en un atzucac.
De fet, fins als acadèmics més prestigiosos adverteixen del “estancament científic” i assenyalen que la recerca s’ha tornat menys “disruptiva” en les últimes dècades i que la innovació s’ha estancat.
Per descomptat, el que aquests pessimistes empírics -com Malthus abans que ells- no veuen és que aquest estancament no és absolut, sinó relatiu. No són la ciència i la tecnologia les que han arribat a un atzucac, sinó el mode de producció actual.
En resum, no és l’envelliment de la població el culpable de les crisis de la societat, sinó un sistema senil: el decrèpit sistema capitalista, que ha superat fa temps el seu paper històric, i que a partir d’ara ha de ser enterrat; enterrat pels seus enterramorts, la classe obrera.
Col·lapse y catàstrofe
Les xifres i projeccions abans esmentades sobre el creixement demogràfic assesten un nou cop als arguments de Malthus i els seus deixebles. El reaccionari reverend no sols s’equivocava sobre la capacitat de la humanitat per a transformar la producció i alimentar així a un nombre cada vegada major de persones; també s’equivocava sobre la predilecció de la humanitat per la procreació.
Res, insistia Malthus en el seu infame assaig, podia impedir que la gent corrent es reproduís incontroladament com a conills. I, no obstant això, veiem que, a mesura que la societat es desenvolupa, els canvis materials repercuteixen en la família, provocant una tendència general a la reducció de les taxes de fecunditat.
Els factors subjacents a aquest procés són nombrosos: el canvi de l’agricultura a la indústria i del camp a la ciutat; la incorporació d’un major nombre de dones a la població activa; la creació d’Estats del benestar, inclosa l’educació i la sanitat públiques; la major accessibilitat als anticonceptius i als coneixements sobre planificació familiar; el canvi d’actituds socials, sobretot pel que fa a la disminució del paper de la religió; i, cada vegada més avui dia, el fet que els potencials progenitors no puguin permetre’s criar més fills (si els tenen), a causa dels baixos salaris i als elevats costos de les guarderies, els lloguers, etc.
Independentment de les causes precises, el resultat global en el capitalisme actual és clar: el desenvolupament de les forces productives proporciona un impuls material i una base perquè les famílies tinguin menys fills, al mateix temps que permet a la societat mantenir una població total més nombrosa. No obstant això, els maltusians, que ho veuen tot d’una manera purament unilateral, són aliens a aquesta realitat.
El mateix cal dir de destacats neomalthusians com el “Club de Roma”, un conjunt d’acadèmics, intel·lectuals i organitzacions burgeses que, en 1972, van publicar el seu informe alarmista sobre Els límits del creixement.
Actualitzant les idees de Malthus per a l’era informàtica, els científics del Club de Roma van elaborar models dels canvis en els recursos i la població del planeta, produint prediccions apocalíptiques d’un col·lapse ecològic, econòmic i social total en 100-120 anys.
Però com va respondre el crític Christofer Freeman, de la Universitat de Sussex, i autor de Models of Doom: “Si poses a Malthus com a base; el resultat serà Malthus”. En altres paraules, qualsevol model és tan fiable com les seves dades i supòsits. I els autors dels límits del creixement estaven totalment infectats de prejudicis maltusians, que van esbiaixar per complet les seves prediccions demogràfiques i mediambientals.
Preveien que la població i el consum continuessin creixent exponencialment, mentre que la producció -sobretot d’aliments- tindria dificultats per a mantenir el ritme. Els recursos finits s’esgotarien a un ritme cada vegada més ràpid. I si la fam no ens matava a tots, sens dubte ho faria la contaminació.
Sobretot, igual que Malthus, els investigadors del Club de Roma no tenien cap perspectiva de progrés. Les seves equacions no donaven cabuda als salts tecnològics qualitatius, a les transformacions de la societat i l’economia, a la lluita de classes.
L’única cosa que podien recomanar, per tant, eren polítiques encaminades a aconseguir un “creixement zero”. Aquest és el llinatge maltusià del qual descendeixen les idees contemporànies del “decreixement”. En el context del capitalisme, això equival a un règim d’austeritat permanent.
I tanmateix, el Club de Roma tenia raó en alguna cosa. Si seguim com fins ara, la humanitat es precipita cap a un futur espantós de crisi ecològica, econòmica i social, que pot fins i tot amenaçar la continuïtat de la pròpia civilització.
No obstant això, la solució no passa per remeis maltusians de “controls positius”, controls de població o restriccions al consum, sinó perquè la classe obrera prengui el poder i planifiqui racionalment la producció, en interès de les persones i del planeta.
Socialisme o barbàrie
Els marxistes no adopten un punt de vista moral abstracte sobre si és preferible una població major o menor; si la gent deu o no ha de voler tenir fills.
Al que sí que ens oposem és al fet que els maltusians -tant de dretes com d’esquerres- afirmin que la gent corrent ha de morir, sofrir o acceptar atacs al seu nivell de vida, perquè aparentment la societat no té els recursos o el potencial productiu per a proporcionar una vida decent a tota la població mundial, i a milers de milions més.
Tot tipus de barreres impedeixen a la immensa majoria tenir un veritable control sobre les seves vides. D’una banda, el Tribunal Suprem dels Estats Units -i els governs reaccionaris d’un país darrere l’altre- han despullat a milions de dones del seu dret a decidir no tenir fills. D’altra banda, el capitalisme priva a milions de dones i homes de la possibilitat de triar tenir fills, a causa de la falta de guarderies o habitatges assequibles.
Els marxistes volen eliminar tots aquests obstacles: proporcionant drets reproductius i altres llibertats democràtiques bàsiques a les dones; i planificant democràticament l’economia amb la finalitat de proporcionar un habitatge digne, serveis públics i pensions totalment finançats, i guarderies i serveis d’atenció a la tercera edat socialitzats i gratuïts per a tots.
Per a aconseguir-ho, necessitem una revolució: substituir les lleis anàrquiques de la producció capitalista i la propietat privada per noves lleis econòmiques basades en la planificació socialista racional, la propietat comuna i el control obrer. Com explica Engels:
«[…] l’anomenada lluita per l’existència revesteix, en aquestes condicions, la següent forma: protegir els productes i les forces productives produïts per la societat burgesa contra l’acció destructora i devastadora d’aquest mateix ordre social capitalista, arrabassant la direcció de la producció i la distribució socials de mans de la classe capitalista, incapacitada ja per a governar-les, i lliurant-la a la massa productora, la qual cosa equival a dur a terme la revolució socialista».
Només així podrem evitar la crisi existencial a la qual s’enfronta la humanitat. Les úniques opcions que tenim són el socialisme o la barbàrie.