Renda bàsica universal: és el canvi radical que necessitem?

Aquests dies on la Renda Bàsica Universal (RBU) està en boca de tots, es fa imprescindible traduir aquest article originari d’Adam Booth on analitza de forma detallada l’impacte que podria tenir una RBU per la classe treballadora.


[Source]

La Renda Bàsica Universal (o RBU), un ingrés incondicional a tots els ciutadans, s’ha convertit en part del panorama econòmic en els últims temps, amb partidaris tant en l’esquerra com a la dreta com una solució als problemes i desequilibris generats per la crisi capitalista.

John McDonnell, veterà de l’esquerra laborista britànica i Responsable d’Economia de l’oposició, ha anunciat recentment que ell i el seu equip estan explorant la idea de la RBU com un element central de el programa econòmic de el Partit Laborista. A l’altre costat del canal de la Mànega, Benoît Hamon, l’anomenat “Corbyn francès” i candidat presidencial de el Partit Socialista, ha promès establir la RBU si surt elegit. Mentrestant, la possibilitat d’una RBU ha guanyat fins i tot suport a l’Índia, on ha estat suggerida seriosament com una alternativa senzilla a la complexa xarxa de subsidis actualment oferts.

Però, quin seria l’impacte real de la RBU? Per què va aparèixer de sobte com una demanda destacada en els últims anys? I, el que és més important, qui està plantejant realment la proposta – i en l’interès dels qui?

La cursa contra la màquina

S’explica un relat apòcrif sobre Henry Ford II, fent-li visitar a Walter Reuther, el veterà líder sindical dels United Automobile Workers, una planta d’automòbils recent automatitzada.

“Walter, com vas a aconseguir que aquests robots paguin les teves quotes sindicals?”, Va dir el cap de la Ford Motor Company.

Al que Reuther va respondre amb tranquil·litat, “Henry, com aconseguiràs que comprin els teus cotxes?” (The Economist, 4 de novembre del 2011)

La història explicada a dalt és probablement fictícia. No obstant això, es basa en -i posa en evidència- una preocupació molt real i seriosa entre els comentaristes burgesos més perspicaços d’avui: l’amenaça de “l’atur tecnològic” – l’anomenada “cursa contra la màquina”.

Lluny de donar la benvinguda als avenços de la tecnologia moderna i al vast potencial d’alliberament de la humanitat que ofereix l’automatització, el ràpid ritme de desenvolupament tecnològic es veu avui en dia com una força perillosa i incontrolable que podria tornar obsoletes a àmplies capes de treballadors – i fins i tot de classe mitjana en un futur no molt llunyà.

Qui, en aquest escenari, segons l’anècdota d’amunt, comprarà tota la plètora de mercaderies que les vastes forces productives de l’economia mundial continuen produint?

Sobretot, aquesta qüestió de l’automatització i la maquinària ha començat a posar en evidència les contradiccions del sistema capitalista, exposant la hipocresia dels polítics que exigeixen mesures d’austeritat i d’atacs a la gent comuna, mentre que al mateix temps veneren a uns pocs “emprenedors” multimilionaris que, just vuit d’ells, controlen tanta riquesa com la meitat de la població mundial.

És cada vegada més clar per a aquells que tenen ulls per veure que un exèrcit de robots ha ajudat a crear un “exèrcit industrial de reserva”, com el va descriure Marx: una massa d’aturats la presència exerceix una pressió a la baixa sobre els salaris dels treballadors. Aquells reemplaçats per la nova tecnologia no són reciclats i reeducats per tal de donar-los les habilitats necessàries per mantenir-se al dia amb aquesta espiral cada vegada més accelerada del capitalisme; en lloc d’això, són llançats al desballestament i forçats a l’anomenada “gig economy” *, que s’està expandint ràpidament, un ombrívol món de falsos autònoms, treball insegur i contractes de zero hores.

[* Gig economy: el que podria traduir-se per “economia dels petits encàrrecs” o “economia de les bitlles” i defineix aquesta situació laboral en què es contracta puntualment per a treballs esporàdics en què el treballador ha d’aportar tot el necessari per l’activitat.-NdT]

El resultat és que, tot i el ventall d’automatització i tecnologia utilitzada en la producció, el creixement de la productivitat en tota l’economia s’ha estancat; és més barat, des del punt de vista de l’especulador capitalista parasitari, reclutar entre les files del “precariat” que busca desesperadament una feina, abans d’invertir en maquinària que en realitat redueix la necessitat de mà d’obra. Des de la perspectiva del capitalisme, hi ha al mateix temps una automatització “excessiva” – en termes “d’atur tecnològic” – i, simultàniament, una automatització “insuficient”, en termes d’estancament de la productivitat.

El sistema està trencat

És en aquest context d’avaria en el motor econòmic que veiem l’aparició de la demanda d’una “Renda Bàsica Universal”, o RBU: un ingrés uniforme atorgat a tots els membres de la societat, independentment de la seva riquesa o necessitats.

La idea darrere de la RBU, en teoria, és que trencaria el vincle entre el treball i els ingressos, proporcionant – d’una banda – als treballadors que han estat substituïts per robots una xarxa de seguretat que els impedeixi quedar atrapats en treballs precaris amb salaris baixos, al mateix temps que els permet fer la transició des d’indústries obsoletes cap a nous sectors més productius. I, d’altra banda, els permetria als capitalistes invertir en l’automatització i les noves tecnologies sense l’ansietat moral (o, el que és més important, la preocupació pràctica) d’ampliar la legió d’aturats de la societat. Et voilà! Les rodes de el capitalisme tornen a estar ben greixades: les inversions pugen; augmenta la productivitat; l’economia creix – i mentrestant els treballadors poden moure tranquil·lament d’un treball a un altre durant la resta de les seves vides.

Si fos tan simple! La realitat és que la inversió productiva es troba avui en un nivell tan baix, no a causa de cap preocupació moral sobre el destí dels treballadors acomiadats, sinó a causa dels enormes nivells de sobreproducció -o “excés de capacitat” com els agrada als burgesos descriure-eufemísticament – que planen com voltors sobre l’economia global. Els capitalistes inverteixen, no per proporcionar llocs de treball, satisfer necessitats o desenvolupar les forces productives, sinó per obtenir guanys. Si les mercaderies no poden ser venudes perquè les famílies ordinàries no tenen els diners per comprar-les, llavors la indústria es paralitza. I si els empresaris poden obtenir més beneficis de deu treballadors explotats que d’una nova màquina lluent, és que els treballadors es mantindran en el seu lloc i la productivitat seguirà estancada.

De fet, la relació entre treball i ingressos ja s’ha trencat – però no en cap sentit positiu. En tots els països, tant en els països capitalistes avançats com en les anomenades economies emergents, la participació de les rendes de la feina en la riquesa ha disminuït, i els salaris reals romanen estancats malgrat l’augment del PIB.

La jornada laboral augmenta però no així els salaris.

En interès de qui?

Tot i que es basa en premisses fonamentalment falses, la crida a establir una RBU ha trobat però un ressò en aquesta època de profunda desigualtat. Ja s’estan duent a terme experiments socials i econòmics amb RBU en diversos països, incloent-hi Canadà, Finlàndia i Holanda. A Suïssa, una proposta de RBU de 30.000 francs suïssos anuals (al voltant de 28.000 €) va ser rebutjada per un 77% enfront d’un 23% en un referèndum el 5 de juny de 2016. A la Gran Bretanya, per la seva banda, la proposta és defensada per les direccions del Partit Laborista i del Partit Verd.

Des de l’esquerra la RBU es proposa com una reivindicació progressista: una xarxa de seguretat reforçada, més enllà de l’Estat de benestar actual, finançada a través de l’augment d’impostos sobre les grans empreses i els rics. Enfocada d’aquesta manera, és clarament una demanda – com qualsevol reforma genuïna – que ha de ser recolzada i per la qual cal lluitar.

Però, no és una mesura intrínsecament esquerrana o progressista. La idea d’un ingrés universal, de fet, té molts defensors entre la dreta ultraliberal. Fins i tot economistes burgesos prominents com Milton Friedman han fet propostes similars en el passat, amb la seva idea “d’impost negatiu sobre la renda”. Per a aquestes respectables dames i cavallers, el concepte de RBU té un gran atractiu com una versió extremadament simplificada de l’Estat de benestar – o, pitjor encara com un substitut per al mateix. Aquests fanàtics de l’Estat limitat suggereixen que es pot “simplificar” (llegiu retallar) d’un cop de ploma la complexa xarxa d’impostos i subsidis, “eliminant la burocràcia” i “reduint les interferències en el mercat”.

Al mateix temps, es pot veure clarament l’atracció per la RBU de part dels liberals schumpeterians que prediquen les virtuts de la mà invisible i les poderoses forces transformadores de la “destrucció creativa”. Proporcionar una xarxa de seguretat primitiva, erradicar les “barreres” a la creació d’ocupació com el salari mínim, i donar a l’anarquia del mercat una mà lliure per destruir les indústries i els llocs de treball, sense planificació o provisió d’educació i reciclatge . Es tracta d’un somni ultraliberal i d’un malson per a la classe treballadora.

Alguns fanàtics del lliure mercat, per la seva banda, fins i tot han advocat per la idea d’una RBU relativament gran, però (i aquí hi ha la trampa) només sota la condició que els serveis públics molestos – com la sanitat i l’educació per exemple- desapareguin, és a dir, que siguin privatitzats i oberts al benefici.

Per tant, lluny d’enfortir les conquestes de les generacions anteriors, es pot veure com la demanda d’una RBU pot ser plantejada pels que busquen fer retrocedir i destruir tals conquestes. En lloc d’augmentar l’Estat de benestar de manera progressiva mitjançant la redistribució de la colossal riquesa de la societat, la RBU podria convertir-se en un full de parra profundament regressiva per a un atac a gran escala als serveis públics i per la privatització d’aquests, reforçant el mercat capitalista en lloc de debilitar-lo.

Els marxistes vam lluitar per qualsevol reforma que millori realment el nivell de vida dels treballadors i els pobres. Però per saber si podem donar suport a aquesta o aquella demanda, primer hem de preguntar: ¿és realment una reforma el que s’està proposant o és, en realitat, una contrareforma?

Referent a això, defensar la RBU en abstracte no té significat. El diable està en els detalls. Sobretot, cal analitzar la qüestió des d’un punt de vista de classe i veure qui fa la proposta i, el que és més important, quins interessos de classe representa.

Qui paga?

Com sempre passa amb aquest tipus de reformes, la pregunta més pertinent és qui paga? D’on surten els diners? De fet, és aquest punt clau que els opositors de dreta a la RBU posen en relleu.

En el cas del referèndum suís de l’any passat, el govern va sortir en contra del subsidi de 30.000 francs anuals que s’estava proposant sobre la base que aquesta quantitat és inassequible (per posar la quantitat proposada en perspectiva, però, cal tenir en compte que el cost de la vida a Suïssa és extremadament alt, i que els salaris mitjana gairebé dupliquen la quantitat suggerida per a la RBU). En llocs com Finlàndia, la RBU suggerida és “més raonable”: uns miserables 6.600 € anuals, aproximadament – una quantitat que no canviaria gran cosa per als milionaris que la reben (no s’oblidin que es tracta d’un ingrés universal incondicional) però que deixaria els més pobres que actualment depenen de prestacions basades en la comprovació de recursos pitjor del que estan.

Per proporcionar una RBU millor que el que actualment s’ofereix a través de l’Estat de benestar, serien necessaris alguns augments d’impostos bastant significatius, tal com assenyala The Economist mitjançant algunes estimacions hipotètiques:

“Establir un ingrés bàsic no seria tasca fàcil. Per pagar a tots els adults i nens un ingrés al voltant de 10.000 $ anuals, un país tan ric com els Estats Units necessitaria elevar la participació del PIB recaptat en impostos en gairebé 10 punts percentuals i canibalitzar la majoria dels programes de despesa social no relacionats amb la sanitat. Els programes més generosos requeririen majors augments d’impostos encara”.

Abans de continuar, deixem una cosa clara: els diners per a proporcionar una RBU decent per a tots existeixen clarament -i a nivells que superen els 10.000 $. Com ja s’ha assenyalat anteriorment, segons el recent informe d’Oxfam sobre la desigualtat mundial, només vuit multimilionaris posseeixen tanta riquesa com la meitat més pobra de la població mundial. Mentrestant, les grans empreses als Estats Units es seuen sobre una pila de diners en efectiu ociós al voltant d’1,9 bilions de dòlars.

El problema, però, no és econòmic, sinó polític. Posar en pràctica una RBU genuïnament progressista constituiria la revolució més ambiciosa i radical de sistema fiscal redistributiu des que l’estat de benestar més avançat fos introduït en el període de postguerra. I no obstant això, en un moment en què totes aquestes conquestes del passat estan sota l’atac de l’austeritat, veiem diversos esquerrans benintencionats defensant la RBU i proposant un desafiament titànic al capital, amb enormes augments d’impostos sobre els rics i les corporacions.

Per tot arreu, la socialdemocràcia i el reformisme estan en retirada com a resultat de la crisi del capitalisme. Els governs “esquerrans” elegits, com el de Syriza a Grècia i els “socialistes” de François Hollande a França, lluny de dur a terme programes progressius d’impostos i despeses, han estat obligats per la dictadura dels bancs a aplicar retallades i contrareformes. Però què importa tot això? Doble o res!

Utopia

En aquest sentit, la demanda d’una RBU és només l’última proposta utòpica d’una capa de l’esquerra que imagina que l’austeritat és ideològica, i que segurament podem persuadir els rics, d’alguna manera, perquè transfereixin amablement i tranquil·lament els diners necessaris per al bé de la societat. Això és, en el fons, en el que els defensors de la RBU estan confiant i en el que posen les seves esperances: en la benevolència i la filantropia dels capitalistes i els polítics de l’establishment que els representen.

Mentre que el multimilionari ocasional tipus Bill Gates bé pot dedicar voluntàriament una petita porció de la seva immensa fortuna a causes benèfiques (i fins i tot llavors, sovint només és un cínic truc de relacions públiques), la classe capitalista en el seu conjunt -en última instància- està en els negocis per obtenir beneficis. I no els agrada en absolut que se’ls tregui la seva riquesa privada de manera forçosa per finançar a la resta de la societat; d’aquí les trames d’evasió d’impostos gairebé estrafolàries en què les empreses més grans del món estan envoltades de manera tan escandalosa. Com va declarar emfàticament Warren Buffett, el conegut inversor multimilionari, després d’assenyalar que paga menys impostos que la seva secretària: “hi ha una guerra de classes, sí, però és la meva classe, la classe rica, la que està fent la guerra, i estem guanyant!”

De nou, hem d’insistir en el fet que la riquesa existeix indubtablement en la societat per finançar un sistema de RBU genuïnament progressista. Però l’única manera en què una reforma semblant podria introduir-se de manera significativa seria si els capitalistes es sentissin amenaçats fins al punt de témer perdre-ho tot; és a dir, si la lluita de classes aconseguís uns nivells tan intensos i tan elevats que les elits governants oferissin reformes des de dalt per evitar la revolució des de baix. I fins i tot llavors, en aquesta situació, la demanda hauria de ser no per la RBU, sinó per la revolució socialista.

Si la reivindicació a favor de la RBU és plantejada i defensada per l’esquerra, llavors no es pot fer al marge de la lluita de classes. No podem confiar en l’altruisme dels rics i en la compassió de l’Estat capitalista, l’essència -com va explicar Engels i ha subratllat Lenin consisteix en “cossos especials d’homes armats” en defensa de la propietat i els interessos de la classe dominant.

En particular, en un moment en què els governs de tot el món s’agenollen davant de la “mà invisible” del mercat, és pura utopia suggerir que els capitalistes acceptaran feliçment i tranquil·lament lliurar la seva riquesa per finançar una RBU decent o que l’Estat burgès estaria disposat a començar a emprendre semblant tasca.

Distribució versus producció

El límit principal de la proposta a favor d’una RBU progressista, com passa amb totes les demandes reformistes, és que no planteja la qüestió des d’una perspectiva de classe – és a dir, no s’analitza qui posseeix i controla realment la riquesa i la tecnologia en la societat i, el que és més important, com han arribat a tenir tal control en primer lloc.

El problema amb la RBU (i les polítiques reformistes en general), en altres paraules, sorgeix del seu enfocament gairebé exclusiu cap a la qüestió de la distribució, en lloc de la producció. Com Marx comenta a la Crítica del Programa de Gotha (un programa similarment reformista i utòpic proposat pels coetanis socialistes de Marx, els lassalleans, partidaris de les idees de Ferdinand Lassalle):

“Fins i tot prescindint del que queda exposat, és equivocat, en general, prendre com a essencial l’anomenada distribució i posar-hi l’accent principal.

La distribució dels mitjans de consum és, en tot moment, un corol·lari de la distribució de les mateixes condicions de producció. I aquesta és una característica de la manera mateixa de producció. Per exemple, el sistema de producció descansa en el fet que les condicions materials de producció són adjudicades als que no treballen sota la forma de propietat del capital i propietat de terra, mentre la massa només és propietària de la condició personal de producció, la força de treball. Distribuïts d’aquesta manera els elements de producció, l’actual distribució dels mitjans de consum és una conseqüència natural. Si les condicions materials de producció fossin propietat col·lectiva dels mateixos obrers, això determinaria, per si sol, una distribució dels mitjans de consum diferent de l’actual.

“El socialisme vulgar (i per mitjà seu, una part de la democràcia) ha après dels economistes burgesos a considerar i tractar la distribució com una cosa independent de la manera de producció, i, per tant, a exposar el socialisme com una doctrina que gira principalment al voltant de la distribució. Una vegada que aquesta dilucidada, des de fa molt temps, la veritable relació de les coses, per què tornar a marxar cap enrere?” (El subratllat és nostre).

Aquestes paraules sonen encara més veritables avui dia. En centrar-se en la qüestió de la fiscalitat i la redistribució, els líders moderns del moviment obrer acaben en realitat per dirigir el seu foc cap a les persones equivocades, allunyant a les classes mitjanes al parlar d’impostos sobre els ingressos i la propietat personal, en lloc d’atacar els súper rics de la classe capitalista, la riquesa està lligada als beneficis i al capital, i sovint molt més enllà de l’abast dels recaptadors d’impostos de l’Estat.

L’èmfasi per als socialistes, per tant, com Marx subratlla, no hauria de posar-se en la redistribució de la riquesa que ja ha estat creada en la societat (mitjançant impostos i l’Estat de benestar, etc.), sinó més aviat a tenir un control col·lectiu i democràtic sobre els mitjans pels quals es crea nova riquesa, és a dir, els mitjans de producció. Si s’implementés tal pla de producció racional, llavors les qüestions d’impostos, herència, redistribució, benestar, etc., desapareixerien ràpidament.

Per als marxistes, la qüestió de la desigualtat, encara que important, és secundària. En el fons, la nostra crítica al capitalisme no rau principalment en aquests símptomes de senilitat del sistema, sinó en la seva malaltia fonamental: les lleis del mateix capitalisme; les barreres de la propietat privada, la competència i la producció amb fins de lucre, que obstaculitzen el desenvolupament de les forces productives – de la indústria i la ciència, la tecnologia i la tècnica, l’art i la cultura. Com Lleó Trotski, el gran revolucionari i teòric rus, va comentar en la seva obra mestra del marxisme, La Revolució Traïda:

“La tara essencial del sistema capitalista no consisteix en la prodigalitat de les classes posseïdores, per repugnant que sigui en si mateixa, sinó en què, per garantir el seu dret al malbaratament, la burgesia manté la propietat privada dels mitjans de producció i condemna, així, a l’economia, a l’anarquia i a la disgregació.” (Lleó Trotsky, La Revolució Traïda, capítol 1).

Avui veiem com aquesta “tara essencial” de “l’anarquia i la disgregació” es manifesta vívidament en la contradicció existent entre les enormes quantitats d’efectiu en mans de les grans empreses i els nivells històricament baixos d’inversió i l’estancament de la productivitat, en l’absurd del potencial d’automatització massiu juntament amb els temors a la desocupació tecnològica; en la preocupació per l’ociositat forçosa de milions de persones, en lloc de l’accés a l’oci voluntari per a tots.

La RBU, malgrat tots els seus intents de tapar les esquerdes, no fa res per acabar amb aquesta anarquia de mercat i resoldre la crisi de superproducció que ha portat a la societat aquest punt mort. De fet, com sempre hem subratllat els marxistes, cap quantitat de reformes pot resoldre aquestes contradiccions fonamentals del capitalisme. Només la transformació revolucionària de la societat pot tallar aquest nus gordià.

“Salaris per a les tasques domèstiques”

Cal destacar que també hi ha feministes que defensen la RBU basant-se en el fet que un ingrés d’aquesta naturalesa desafiaria les nocions actuals sobre el treball, demostrant el valor de les tasques actualment no remunerades, però socialment necessàries, com les tasques domèstiques. Però la consigna associada de “salaris per al treball domèstic” no és una demanda socialista. Els marxistes no volen que les dones (o els homes) rebin compensació econòmica pel seu treball domèstic, és a dir, crear treballadors assalariats a la llar juntament amb treballadors assalariats en el lloc de treball.

En lloc d’això, els marxistes desitgem eliminar completament el concepte de treball domèstic: treure de les mans de les famílies individuals -fora dels murs de les llars aïllats- les tasques que actualment es realitzen de forma privada i organitzar aquestes tasques socialment necessàries d’una manera també social, com a part d’un pla racional de producció. Només socialitzant la qüestió de les cures infantils i les tasques domèstiques, i eliminant aquesta càrrega de treball de les espatlles de les dones de la classe treballadora, podem esperar arribar a una genuïna igualtat de gènere en la societat.

Com comenta Engels en L’Origen de la Família, la Propietat Privada i l’Estat:

“L’emancipació de la dona i la seva igualtat amb l’home són i seguiran sent impossibles mentre romangui exclosa de la feina productiva social i confinada dins de la feina domèstica, que és un treball privat. L’emancipació de la dona no es fa possible sinó quan aquesta pot participar en gran escala, en escala social, en la producció i el treball domèstic no li ocupa sinó un temps insignificant. Aquesta condició només pot realitzar-se amb la gran indústria moderna, que no solament permet el treball de la dona en vasta escala, sinó que fins ho exigeix i tendeix més i més a transformar el treball domèstic privat en una indústria pública. ” (Federico Engels, L’Origen de la Família, la Propietat Privada i l’Estat, capítol 9).

L’única manera d’instigar un canvi real i permanent en la societat, per tant, no consisteix en pagar a les dones pel seu treball domèstic, sinó a treure el treball domèstic, no remunerat, fora de la casa individual per complet; fer d’aquest treball una tasca social que és responsabilitat de la societat en el seu conjunt; i en última instància a invertir en nova maquinària i tecnologia que ens permeti abolir aquest treball en el seu conjunt.

La invenció d’electrodomèstics com el microones, el rentaplats i la rentadora han ajudat a reduir massivament el temps necessari dedicat a les tasques domèstiques. El repte ara és prendre aquesta tecnologia i posar-la sota control públic i democràtic; socialitzar aquestes tasques com a part d’un pla de producció socialista; i així alliberar tant a les treballadores com als treballadors de l’assot de la feina domèstica.

Salaris, ingressos i la RBU

En el capitalisme modern, on la classe obrera ha aconseguit assegurar – mitjançant la lluita – alguns serveis amb fons públics, com la sanitat, i un Estat de benestar, “l’ingrés” que rep un treballador es divideix efectivament en dues parts: un salari pagat per l’empresari a canvi de la seva mà d’obra; i un “salari social” de prestacions i serveis públics que són gratuïts i que es proporcionen sobre la base de la necessitat, sense lliurament de diners. En el socialisme, la relació entre aquests dos components es veuria enormement desplaçada cap al segon. El “salari social” invisible augmentaria enormement, mentre que el salari pagat a canvi de la força de treball disminuiria (en termes relatius, el total, per descomptat, augmentaria a mesura que creixés la riquesa de la societat). En lloc de rebre atenció mèdica sense necessitat de cap transacció monetària, el transport, l’habitatge, l’electricitat, el menjar, la roba, etc., tot això, i fins i tot coses que actualment es consideren “articles de luxe”, podrien ser proporcionats sense cap mena d’intercanvi com a part d’un pla socialista de producció.

Amb la RBU, però, s’introdueix una tercera variant d’ingrés: juntament amb el salari pagat i el “salari social”, ara tenim també el pagament monetari incondicional de la RBU. Des del punt de vista dels seus partidaris entre la dreta ultraliberal, la introducció d’aquest ingrés universal no consisteix a reforçar l’element socialista del “salari social”, sinó en debilitar (com s’ha comentat anteriorment) utilitzant la RBU com a pretext per a l’obertura dels serveis públics a la privatització.

De la mateixa manera, la introducció de la RBU també podria utilitzar-se per justificar l’eliminació d’importants reformes com el salari mínim, posant als treballadors en desavantatge en la batalla contra els patrons. Lluny d’erosionar el poder dels diners i el mercat, llavors, la RBU podria servir per a consolidar i reforçar aquestes forces.

Aquells en l’esquerra que amb més entusiasme i sense pensar clamen per una RBU deuen per tant anar amb compte amb el que desitgen. Un cop més, en lloc d’acceptar l’ambigua i dubtosa reivindicació a favor de la RBU, els líders del moviment obrer haurien de posar l’èmfasi sobre la nacionalització i el control obrer.

Per una societat socialista

La major ironia pel que fa a la RBU és que els seus partidaris a l’esquerra reconeixen obertament totes les flagrants contradiccions existents en la societat capitalista, però després trien donar-li la volta al problema posant-cap per avall, suggerint tot menys la solució mateixa. Veuen la irracionalitat de la desocupació massiva juntament amb l’excés de treball; de la creixent desigualtat mentre la tecnologia avança; de l’automatització que ens esclavitza en lloc d’alliberar-nos, i no obstant això accepten aquestes irracionalitats sense qüestionar-les, admetent els fracassos del capitalisme, però negant-se a reconèixer al mateix capitalisme com l’arrel del problema.

Com amb totes les demandes reformistes, els defensors de la RBU estan disposats a proposar les mesures més extraordinàries i utòpiques, sempre que aquestes no qüestionin l’únic dret que consideren el més inviolable i sacrosant de tots: el dret a la propietat privada. De fet, fins i tot s’ha suggerit que la RBU podria constituir una “via capitalista al comunisme”, és a dir, a la màxima de Marx, “de cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats”.

Així doncs, per aquests grups, la competència i la recerca del benefici pot ser que siguin responsables de les xacres de la desigualtat, la desocupació i la crisi econòmica que castiguen la societat, però suggerir abolir l’anarquia del mercat és pura blasfèmia. Després de tot, com se’ns recorda tan sovint als revolucionaris, ‘hem de ser realistes!

De fet, tal com va plantejar Thomas Paine -el filòsof angloamericà de la Il·lustració i un dels fundadors dels Estats Units- una forma de RBU representaria un dret de donar i rebre per a tots els ciutadans, condicional a la seva acceptació de l’existència mateixa de la propietat privada. Com assenyala The Economist:

“Thomas Paine hauria gaudit de tal perspectiva. Va justificar el seu argument a favor d’una renda bàsica com un quid pro quo per a l’existència de la propietat privada. Abans de l’adveniment de la propietat privada, creia ell, tots els homes havien estat capaços de mantenir-se a si mateixos a través de la caça i el cultiu. En llevar aquest recurs, aquests haurien de ser compensats mitjançant una “herència natural” de 15 lliures que es pagaria a tots els homes cada any, finançada mitjançant una ‘renda de terra’ cobrada als propietaris.”

Els límits fonamentals de la RBU, però, es troben breument descrits per Shannon Ikebe de la revista The Jacobin en un article titulat “El tipus de RBU equivocada”:

“El dilema fonamental amb la renda bàsica és que en la versió més viable [“viable”] -en la qual les necessitats bàsiques no queden satisfetes sense una ocupació addicional remunerada- deixa fora el que la fa potencialment emancipadora en primer lloc. De fet, molts comentaris al respecte citen experiments de renda bàsica per argumentar que no redueix significativament els incentius laborals.”

“Aquesta contradicció està directament lligada al fet que un ingrés bàsic només aborda la qüestió de la distribució, ignorant el de la producció. El tipus de llibertat respecte a la feina – o de llibertat per mitjà de la feina, que es converteix en “la principal necessitat de la vida” – que planteja una renda bàsica suficient per viure és, amb tota probabilitat, incompatible amb les exigències de rendibilitat del capitalisme.”

“El dramàtic enfortiment del poder de la classe obrera sota una renda bàsica robusta conduiria tard o d’hora a la desinversió i a la fugida del capital, ja que el capital només pot obtenir beneficis a través de l’explotació i no invertirà a menys que pugui obtenir beneficis. Però la desacceleració de la producció soscavaria la base material d’una RBU suficient per viure”.

“L’única sortida és continuar produint encara que no es pugui obtenir beneficis. Per tant, una RBU suficient per viure tard o d’hora plantejaria la vella qüestió de la propietat dels mitjans de producció”.

En el millor dels casos, la reivindicació a favor de la RBU seria de caràcter transicional: una reforma proposta per millorar les condicions de vida, però usada per exposar les irracionalitats, absurds i contradiccions del capitalisme; una demanda vinculada a la lluita per la nacionalització de les palanques clau de l’economia i la qüestió del poder obrer. Les preocupacions sobre “l’atur tecnològic” i el pal·liatiu proposat per la RBU destaquen clarament una paradoxa ridícula per la qual els avenços en l’automatització i la capacitat de la societat per produir més riquesa amb menys treball no es veuen com a progrés, sinó com a perill.

Al mateix temps, posar aquestes contradiccions a la vista també destaca el potencial d’una societat socialista genuïna, on la humanitat i la màquina existeixen en harmonia: una societat de sobreabundància; de l’anomenat “comunisme de l’opulència totalment automatitzat”, on el lema “de cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats” pogués finalment posar-se en pràctica.

En el seu discurs En Defensa d’Octubre, Lleó Trotsky, explicant els èxits històrics de la Revolució russa, el centenari celebrem aquest any, va assenyalar el camí a seguir per a la humanitat:

“La tècnica va alliberar a l’home de la tirania dels vells elements: la terra, l’aigua, el foc i l’aire per sotmetre immediatament a la seva pròpia tirania. L’home deixa de ser esclau de la natura per convertir-se en esclau de la màquina i, pitjor encara, en esclau de l’oferta i la demanda.

“L’actual crisi mundial testimonïa, d’una manera particularment tràgica, com aquest dominador altiu i audaç de la natura roman sent l’esclau dels poders cecs de la seva pròpia economia.

“La tasca històrica de la nostra època consisteix en reemplaçar el joc incontrolable de mercat per un pla raonable, en disciplinar les forces productives, en obligar-les a obrar en harmonia, servint així dòcilment a les necessitats de l’home. Només sobre aquesta nova base social l’home podrà redreçar la seva esquena fatigada, i no ja només els elegits, sinó tots i totes, arribaran a ser ciutadans amb plens poders en el domini del pensament.

“En haver acabat amb les forces anàrquiques de la seva pròpia societat, l’home treballarà sobre si mateix en els morters, amb les eines del químic. Per primera vegada, la humanitat es considerarà a si mateixa com una matèria primera i, en el millor dels casos, com un producte semiacabat físic i psíquic. El socialisme significarà un salt del regne de la necessitat al regne de la llibertat. També és en aquest sentit que l’home d’avui, ple de contradiccions i sense harmonia, franquejarà la via cap a una nova espècie més feliç. “

Join Us

Join the International Marxist Tendency and help build a revolutionary organisation to participate in the struggle for socialism worldwide!

In order to join fill in this form and we will get back to you as soon as possible.